Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

conversar amb vosaltres. I sense exactitud us recordo, perquè el tema em	ve	com l'anell al dit, que Apol·lo no corba i tiba el seu arc a totes
contra l'amo del llamp. De tant en tant, unes quantes Oceànides	venien	a compadir-lo i l'acompanyaven amb els seus planys. Com que l'escena es
i la desolació? Qui ens mira es torna pedra o de pedra. D'aquí va	venir	l'estúpida dita: "M'ha deixat de pedra." Ignoro, però, a hores d'ara
"Les verges negres, engendrades per la Nit, serventes d'Hades, van i	vénen	entre els combatents, o volen damunt ells, i s'acarnissen amb els ferits
llàgrimes als ulls, Zeus, si es vol mostrar misericordiós, que no sentis	venir	per tu la Ker que et correspongui ni vegis, ni per un instant, el seu
Ens ajuda amb freqüència a emplenar les xarxes. Bòreas, al contrari,	ve	de les glaçades muntanyes del nord. Els marins de l'Egeu l'han de témer
quan es comporten com massa rebecs o entremaliats. "Compte, que	ve	la Làmia!" A vegades, així la criatura agafa por i no amoïna, per un
haver-ho oblidat mai des que era al món—, vomitava flames sense treva.	Venia	de llinatge conegut, de Tifó i d'Equidna. El pare, un tità volcànic,
desvergonyit. "Tots dos ens camelem." El vell senyor s'envermellia. "	Vine	amb mi, criatura. Algú ha de vetllar per tu, fins que siguis un home. Un
la seva eterna becaina. "No repapiegis, Calamanda, que ara la citació no	venia	a tomb", la va renyar l'amiga. "Magdalena, a les nostres altures", va
als versos 1270*1273 de la repetida tragèdia —per a ningú no	ve	d'aquí l'exactitud d'una apuntació, excepte per als erudits, amatents, a
fins a pèrdua de vista sota el crepuscle vespertí i un aire prim i fresc	venia	de la veïna mar. Medea "Aquesta sí que és boja", va afirmar la senyora
T'asseguro que fas goig", li va dir la senyora Magdalena Blasi. "	Vine	, que arribarem tard al teatre, i avui l'òpera és tan tronada —La
amb violència de la seva abstracció, el jove es va sobresaltar. "	Vinc	, vinc de seguida, un moment", va contestar el jove. "Deixa només que
amb violència de la seva abstracció, el jove es va sobresaltar. "Vinc,	vinc	de seguida, un moment", va contestar el jove. "Deixa només que m'acabi
els magraners", exultava ell. "Jo sóc per al meu estimat i cap a mi	ve	el seu anhel. Vine, estimat meu, sortim al camp." Era fi de setmana. "
, exultava ell. "Jo sóc per al meu estimat i cap a mi ve el seu anhel.	Vine	, estimat meu, sortim al camp." Era fi de setmana. "Farem nit a les
suplicava la mitja bèstia. "Impossible", va replicar l'home. "He	vingut	de lluny per destruir-te." "Maria Santíssima i després Puríssima!", va
esglai vaig caminar damunt teixits sumptuosos, i vet aquí que de pressa	venia	el càstig dels déus", s'anava trencant el darrer fil del pensament del
despatx del costat. "El matricidi és un assumpte una mica greu, però no	ve	d'un petricó de sang, com se sol dir. No es turmenti. Sempre hi ha
i venerable: l'Egipte és un do del Nil." Ismene "Gràcies per haver-me	vingut	una vegada més a visitar." En un to festiu i mundà, mecànic però no per
que no ensopeguis. He telefonat mil cops perquè me l'arreglin, i no	vénen	, i tot dolent i car, no es pot viure. Una senyora, almenys, aviat no podrà
la joventut esvanida, on li és impossible de trobar-me, de recobrar-me.	Ve	d'una família que no es mou d'un laberint, volten i volten tots ells pels
poc o molt, i a la llum del nou dia hi veuré millor." Fedra "No em	ve	gaire de gust, però m'he de penjar, com Jocasta i tantes d'altres que en
pena el ple vehicle, i l'amo no planyia xurriacades a l'animal. Potser no	venien	d'enlloc ni anaven enlloc. Aquest meu vell, no pas silenciós, no
una rara estima. En resum, ens hem referit a algú que exhibia, tant si	venia	a tomb com si no hi venia, i mai no hi ve, el luxe d'un cert desdeny
ens hem referit a algú que exhibia, tant si venia a tomb com si no hi	venia	, i mai no hi ve, el luxe d'un cert desdeny per les ideologies closes", va
a algú que exhibia, tant si venia a tomb com si no hi venia, i mai no hi	ve	, el luxe d'un cert desdeny per les ideologies closes", va traduir
on, si no a ell, podien anar els seus pensaments? Ell havia desitjat	venir	per les festes nadalenques, per passar-les amb ella a la llar. La dolça
d'aquell desig. Passà el Nadal, i l'emoció va esvair-se. Tino Costa	venia	ja sense tendresa i sense desig. Una figura sortida de la casa veïna a la
s'acostava, el noi de la ferreria va concebre una idea diabòlica. —Eh!	Ve	Candi! Veureu com riureu. No digueu res. S'adreçà al noi cridant-lo amb
amb una fermesa i una tranquil·litat tals, que Randa s'aturà indecís. —Si	vinc	, t'ofego a la bassa!... Tino Costa continuà amb els ulls clavats en ell,
va tornar cridant, tota excitada: —Sileta... Sileta... Endevina qui ha	vingut	! Sileta fixà en ella els seus ulls innocents, potser amb una sospita. —No
els seus ulls innocents, potser amb una sospita. —No ho endevines? Ha	vingut	Tino Costa! —Tino Costa! Es quedà un moment perplexa i sortí corrents,
la veu de la innocència, que, a través dels desenganys i les fatigues,	venia	com una dolça apel·lació als seus sentiments d'infant, com per damunt
igual. I callà, encara més encesa de galtes. —I Candiet? —No hi és;	vindrà	més tard... I, sobtadament, Sileta es girà d'una manera inesperada i
Sileta es girà d'una manera inesperada i sortí així com havia	vingut	. —Què deu tenir? —preguntà Tino Costa. —Deu ser pel temps que fa que no t'
portaven a penes dos anys de matrimoni. Mila feia pocs mesos que havia	vingut	al món. Pensant en la nena, i davant la repugnància que experimentava per
i la seva pau. Veié néixer la petita Anselma, la filla dels masovers:	vingué	al món una nit de febrer, i a la seva naixença amb prou feines si hi fou
amb Tiago, el seu pare deixà, per un cas rar, les seves terres d'Argona i	vingué	a donar la seva aprovació al prometatge. Tampoc ell, malgrat la seva
que travessaven la finca, els veieren acostar-se lentament devers allí. —	Vénen	a veure la vacada: la coneixerem. —Diuen que és molt bonica. —I és bona i
aquelles històries, somniava. Però el temps passà, i a poc a poc la vida	vingué	a cercar-la enmig dels seus somnis, com la vella bruixa la princesa
de cervells vans." Mila del Santo pensava en els seus somnis, i li	venien	ganes de plorar. Davant aquestes amonestacions la vida se li apareixia
afegit, encara: "Que feia temps que t'esperava. I ve't aquí que has	vingut	amb la primavera, quan les esperances es debilitaven; has vingut amb
que has vingut amb la primavera, quan les esperances es debilitaven; has	vingut	amb totes les coses belles: amb les flors i les orenetes, com en els
preferides, que s'han assecat al gerro i tal com ella les deixà. Quan em	vindrà	a veure —si mai ve— ho trobarà tot com estava i tindrà alegria, perquè
assecat al gerro i tal com ella les deixà. Quan em vindrà a veure —si mai	ve	— ho trobarà tot com estava i tindrà alegria, perquè dirà en el seu cor:
la seva dolcesa de sempre. ""Mila —li diguérem—: les teves companyes	venim	a pregar-te en nom de tots que tornis al col·legi: totes et trobem a
la professora desitjava el seu retorn. Es canvià de seguida de vestit i	vingué	amb nosaltres al col·legi. L'alegria que tingué Donya Maria en
la seva banda, li féu el millor present de la seva vida, i el seu pare	vingué	expressament de les seves terres d'Argona per donar la seva aprovació i

Pàgina 1 (de 1663)

50 següents