Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

amb elles, com un sedant cobertor, la clemència d'un cel serè, sense	vent	, sense cap núvol. Sísif Diuen que Sísif, fill d'Èolos, era molt astut,
a una roda alada i flamejant, que giravoltava sense parar a través dels	vents	. Hermes, que se n'encarregava, se'n va cansar aviat i va parlamentar amb
aigües del mar, les més llunyanes que els teus ulls abastin." Els	Vents	"Ara que grandeges i comences a saber l'ofici, treballant amb eficàcia i
amb eficàcia i àgil esforç, coneixes també com es comporten els quatre	Vents	", va dir aquella tarda Arístocles, que iniciava els avorrits discursos
Thaumas i d'Electré, volen com voltors, més ràpides que el més veloç dels	vents	, i s'abaten damunt les seves víctimes, les destrossen amb unes llargues
procedent del Tàrtar i de Gea, es desordenava tant amb foc com amb	vent	. L'acompanyava Equidna, germana i dona alhora, de bonica i dolça cara de
no pots apropar-t'hi, perquè gruny i et planta cara. Nota els canvis del	vent	i del temps. Si assenyala tempesta, ens estem de sortir de pesca. És
i els misteris sotíacs, la morta bellesa d'Erígone que branda al	vent	. I molts d'altres somnis, ara meus, ja íntims, que no s'acompliran ni en
Perseu el cap. Muntat pel lici Bel·lerofon, va recórrer l'aire i els	vents	, arreu, sense fre ni repòs. I les esquerpes, feréstegues, terribles
fereix. Segons els òrfics, a l'origen del temps, la nit, fecundada pel	vent	, va pondre un ou. Aquest cop, no Pulcre Trompel·li, que quedi clar, sinó
una quieta pau que l'aire acariciarà. Si de tant en tant la violència del	vent	tempestuós hi arriba, arrossega sempre amb ell l'aigua de la pluja. Just
del noi s'havia enfortit gràcies a les relacions amb els seus amics, els	vents	Bòreas i Zèfir. Un cop acabat el llarg agençament, el jove es disposava a
a calçar-se les alades sandàlies que faran el seu vol més ràpid. Amic del	vent	, tal vegada essència del vent, empara els ramats, els camins, els
que faran el seu vol més ràpid. Amic del vent, tal vegada essència del	vent	, empara els ramats, els camins, els mercaders i els lladres, tan fàcils
plaça, a la vora dels porxos, comentava: —Ja torna a ésser aquí! —Quin mal	vent	el deu haver portat? —Però, després del que ha fet, com gosa tornar? —No
empal·lidir. La seva ànima tremolava tota com una fulla sota l'alè del	vent	. "És ell!", es digué per segona volta en el seu cor; i es repetí
cor. Es sentia paulatinament arrabassada com per un vertigen, com per un	vent	ardent que bufés amb violència sostinguda a través de la seva ànima. Tota
aquí que la vida el tornava a posar davant la irresistible temptació. Un	vent	de tempesta semblava ja sotraguejar la seva ànima, i Tino Costa es
ja solitari; els carrers, intransitats, car tothom era ja al llit; el	vent	udolava lúgubrement als cantons —el vent era aquella nit com un ramat de
car tothom era ja al llit; el vent udolava lúgubrement als cantons —el	vent	era aquella nit com un ramat de llops famolencs que enfonsaven les urpes
—, i que s'havia tancat per a ella per sempre. I no sentia el fred ni el	vent	, ni la coïssor de la ferida que li sagnava a l'esquena. Una estona
treure's el seu pesant i vell tabard, l'hi abrigà, i entre el brogit del	vent	, a través dels carrers solitaris, l'acompanyà a la seva casa pairal.
tímida i trista com una flor lluny del sol. Els temps eren revolts; un	vent	d'odi i de violència bufava aleshores sobre la nació; la discòrdia
rabent, agafat a la punta del travesser de la vela, donant el rostre al	vent	, amb les pupil·les àvides clavades en la llunyania. Tino Costa somreia de
ell havia lluitat també contra fortes borrasques; ell podia percebre ja	vents	de tempestat, car els havia combatuts i els havia sabuts vèncer. En
ni sé a penes qui sóc. Vaig com una nau sense timó en una tempesta: un	vent	m'empeny de vers la costa, i un altre vent em llança cap a alta mar. Tu
sense timó en una tempesta: un vent m'empeny de vers la costa, i un altre	vent	em llança cap a alta mar. Tu dius —i, amb tu, ho diu tot el poble
Però això era abans. Després arribà la tardor amb el seu seguici de	vents	i d'incendis capvesprals sobre les serres. La tramuntana es desfermà per
sortit a veure el temps. —Tingues compte de no refredar-te. Ha calmat el	vent	: la pluja no trigarà. ¿Has mirat que no quedi res a fora, a les finestres?
Silenciosament, en el misteri, venia covant-se la tempestat. Una ratxa de	vent	sotraguejà de sobte els arbres de la placeta i s'allunyà tot perdent-se
el furiós batre de la pluja, i lluny, molt lluny, l'udolar sinistre del	vent	en l'arbreda. Entre el fragor del temporal arribaren de sobte fins a ell
més, féu encara més ampla la seva solitud, gairebé angoixosa. Bufava un	vent	fred, deslligat sobtosament; el vent agitava les altes i pelades branques
gairebé angoixosa. Bufava un vent fred, deslligat sobtosament; el	vent	agitava les altes i pelades branques dels plàtans; les feia xocar entre
xocar entre elles amb un breu i sec espetegar. A Tino Costa el soroll del	vent	en els arbres el feia pensar en el so d'ossos de no sabia quina dansa
com si un seguici sinistre passés a través de la nit, de la pluja i del	vent	udolant lúgubrement. Ara caminava pel mig de l'avinguda; continuava amb
El plor de l'infant s'anà extingint; es sentia de bell nou el	vent	en els arbres alts; les branques s'entrexocaven com abans amb breus i
sorollosament sobre l'empedrat. Després tornà a sentir-se el soroll del	vent	en els arbres alts. Tino Costa va girar a la dreta i s'endinsà per un
entre els portals, i des d'allí tornava a sentir-se la sorda remor del	vent	en les branques allà al darrera d'ells, a l'albereda. Les figures
sense deixar de cridar. La pluja continuava caient freda i molesta; el	vent	gemegava als portals. No lluny del borratxo ella es va deturar davant
i a caminar a través dels carrers, sense que aconseguís calmar-se. El	vent	era més gelat i bufava amb més força, però la fredor de l'aire no
banda a l'altra, passant deu vegades pel mateix carrer. Torna a sentir el	vent	sonant en les altes branques nues; les branques s'entretopen com abans,
s'omple de laments, de crits, de veus que es confonen amb el xocar del	vent	en les altes branques dels arbres. Té un impuls d'arrencar a córrer
Les muntanyes continuaven amb els cims aixecats al cel, protegint-la dels	vents	del Nord; el riu fluïa com sempre cap a la mar, mansament. Amb les
desigs són com navilis; nosaltres posem els rems i les veles; però el	vent	el dóna Déu. Candaina tornava: —Això és de l'últim sermó. Què voleu que
fulles seques del camí. Els arbres alçaven llurs branques agitades pel	vent	, i les fulles dansaven en remolins vora les cunetes. L'atmosfera
s'anà fent més forta, tant com ell s'internava pel camp; ràfegues de	vent	sotragaven amb força les branques, l'aigua l'havia amarat totalment; a
la seva presència. Ara estava sol; la pluja augmentava al seu entorn; el	vent	agitava l'arbreda amb una remor forta i profunda. Ara estava sol amb la
una remor forta i profunda. Ara estava sol amb la nit, amb la pluja i el	vent	i la desesperada tristor de la seva ànima. Es sentia malalt, i, no
de bell nou el soroll de la pluja que es va acostant; sent el brogit del	vent	als arbres; un estremiment de fred li travessa els ossos, i s'arrauleix
Aquella havia d'ésser per a Santa Maria una nit d'aquestes que, com un	vent	huracanat de tempesta, sotragaven els pobles en aquells dies tenebrosos,

Pàgina 1 (de 297)

50 següents