Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

és un esforç tan per sobre de la meva raó, que la intel·ligència i la	veu	acaten i emmudeixen. Només t'afegiré, i no improviso el precepte, que
no perdis el temps a dirigir-li pregàries, perquè la seva sordesa a la	veu	humana és total. Pesca i campa. I ara ajuda'm a llevar el peix de la
el d'Hera amb el Moiragetes i hi vàrem haver d'entonar, amb les nostres	veus	esquerdades, l'himne de l'himeneu. També el de Peleu amb Tetis i fins i
Metis no cessava d'advertir, amonestar i ensenyar el marit, amb una	veueta	de nyeu-nyeu. "M'atribola", es va confessar la víctima. "La desaré."
I ho va realitzar a l'acte. Però d'allí estant li arribava encara la	veu	somorta dels consells de Metis i, amb ells, la tèrbola coneixença del bé
encara més, de canviar en benigna la sort d'aquell poble, davant la	veu	que escolto, l'advertiment enemic dels establerts, venerables, sants,
fluvials, torrents i cascades varen contribuir a disciplinar les seves	veus	, ja des del començament pura harmonia. Ignoro el motiu que les va dur a
procura de defugir les follies que t'inspiri Ate, ni que es valgui de la	veu	de la noia que triïs. Dedica't a la feina, menja i dorm el que
esllavissar-se en els comentaris, la més fina menja —amb xiuxiueigs, amb	veu	clara o a crits, simples matisos temperamentals—, prop o davant dels qui
de crits, de queixes, alegries i rondineigs. En realitat, parla, sense	veu	, millor que molts homes i no ens enganya mai. En definitiva, és un gos
últim parlament aquí —o tal vegada no, qui sap—, i altres ben diverses	veus	contaran potser al seu torn vells i eterns mites del nostre poble. Em
diumenge, el vell senyor se li atansava. "Noi", li va dir amb una	veu	tremolosa. "Hola", va saludar, esquerp, el bordegàs. "Com suportes
Madame Butterfly. L'enveja us rosegaria si sabíeu quina	veu	d'or canta la part de la senyora papallona, i per això no us ho diré.
porta en una mà un bastó de caminant", enunciava des d'un magnetòfon una	veu	ampul·losa, que no era la de Pulcre Trompel·li. "Per la vara
l'aparenta, però no asseguraria pas que ho sigui. No li he sentit la	veu	una mica vulgar i xisclaire, no ha badat boca, i l'immens heroi em va
del jaç durant la sencera fosca!", li va recordar baix baixet ell. I en	veu	alta: "He entrat al meu jardí, germana meva, esposa. He collit la meva
"Posaràs de seguida panxa", li va reprotxar en un murmuri ella. I en	veu	alta: "El meu estimat ha baixat al seu jardí, als erols del bàlsam, per
que sojornes als jardins, els companys estan atents per escoltar la teva	veu	, fes-nos-la sentir", s'esgargamellava el mascle d'aquell debut a duo
a la fulla més baixa de l'últim arbre, ran mateix de la riba. Cap	veu	no l'ha d'advertir de perills, cap eco no l'espantarà. Ningú, sinó ella,
Aleshores inflaves, molt content, el pit i encetaves un nou cant amb la	veu	més trista del teu extens registre: "Che farò senza Euridice, che
la nostra coneixença en traginen. I ningú no hi té res a dir, si no és en	veu	baixa." "I això?", assenyalava la meva àvia. "Això, misèries. Es
a pesar de la seva hegemonia. "És conca i de Sinera", anunciava a sota	veu	, al marge d'un conat de nou aldarull, Ludovicus Baronet a Estanislau
"Porce i Caribea", es va difondre per tot l'auditori, limpidíssima, la	veueta	d'en Tianet. "Sabia el detall, sabia aquest detall!", s'entusiasmava
de la matrona encara jove. "Filla, que no em sents? És que la meva	veu	no és prou forta? Sembles com encantada. Hum, has llegit potser Maragall,
començaré a esbrinar-ho, i alhora la mà del qui em colpeix. L'última	veu	que he distingit era la de la dona, i m'inclino a creure que ella ha
entre les cases amigues gairebé commogut, com si estigués escoltant	veus	familiars que, des de les pedres, des de les cases, per balcons i
a penes visible en la fosquedat, aparegué a la finestra. —Qui tru...? La	veu	se li trencà als llavis. Els passos tornaren a sentir-se apressats cap a
en l'espera com en el perdó; amb una vibració de joia refrenada a la	veu	, i va obrir una mica més la porta, com si ho fes en el seu cor per l'
Candi! Veureu com riureu. No digueu res. S'adreçà al noi cridant-lo amb	veu	manyaga: —Candiet! Escolta, Candiet! Candi s'acostava sense sospitar cap
Però Randa no s'acostà: continuà proferint blasfèmies cada vegada amb	veu	menys ferma i amenaçant Tino Costa per a quan tornés a tirar-li fang,
acabava d'escombrar, quan des de fora arribà fins a ells una remor de	veus	inusitada, un estrany renou. La criada deixà l'escombra i va sortir al
En sentir-la s'havia girat; s'havia sentit sotragat per aquella	veu	, commogut fins al més pregon de la seva ànima. ¿Què tenia la veu
aquella veu, commogut fins al més pregon de la seva ànima. ¿Què tenia la	veu	d'aquella innocent, que tan profundament el commovia? Després d'haver
fe, ¿amb quin anunci d'alegries inèdites arribava fins a ell aquella	veu	que tenia oblidada? Quan res no la despertava, ¿com podia ella despertar
¿com podia ella despertar en la seva ànima una tan pura emoció? Era la	veu	de la innocència, que, a través dels desenganys i les fatigues, venia com
jardí, mentre dormia la bona padrina. Mila es despertà com atordida. La	veu	de mossèn Anselm ressonava una i altra vegada a les seves orelles. Sentia
Anselm ressonava una i altra vegada a les seves orelles. Sentia també la	veu	de la vella Càndia del Noro, que la coneixia de petita i l'estimava. "La
i tancada, plena de tristesa i de vulgaritat, gairebé absurda. Però les	veus	ressonaven insistentment, implacablement en la seva ànima. Els somnis de
molt mogut, corejat pels assistents, alegres tots pel vi i cantant en	veu	baixa entorn d'ambdós, bo i acompanyant-se picant de mans. Un d'ells, al
son fill, de la casa, dels invitats, com atacat d'una sobtada follia. La	veu	del padrí de Mila tornà a sonar: —Però, Candaina...! Per Déu, Candaina! No
de l'acordió, tocat per les àgils mans de l'hereu, i tots cantaven en	veu	baixa, Mila s'havia parat de sobte i, amagant el rostre, s'havia posat a
, padrí. Tiago és bo i m'estima. Què puc desitjar més? En l'accent de la	veu	el padrí percebé una profunda tristesa, un tremolor gairebé de plor. Sí:
a Santa Maria dels Monts es deien coses terribles: se'l vituperava en	veu	alta i se'l maleïa, i les velles gairebé es senyaven, o poc menys, quan
és d'ací. —Repetí, encara: —Que bonica ets, Mila— i ho féu en	veu	més baixa encara, com en un murmuri, en un to càlid i tremolós, allí
ell en les paraules, que tan profundament la commovien? ¿Què tenia a la	veu	, que despertava en la seva ànima aquell tumult d'anhels adormits? I a la
encara). Aquell dia avançaré cap a vós i m'agenollaré..." La seva	veu	adquirí de sobte un accent singular; vibrà amb una barreja de falsa
els ulls fins a ell interrogatiu i torbat. "No —afegí ell, aleshores, en	veu	baixa i esforçant-se per somriure—; no he matat ningú encara."
assequible en aquest món." L'ancià havia fet una pausa, i després, amb	veu	més apagada, més dolça, prosseguí: "A mi no m'ha estat concedit
de la seva ànima: tot el que posseïa. Tancava els ulls i la cridava en	veu	baixa, dolçament: "Mila, estimada meva... Mila..." Després hauria
hi aquell primer dia. "Demà hi aniré —va dir-se, i s'ho digué en	veu	alta (així solia fer-ho en els seus moments d'exaltació), com per donar

Pàgina 1 (de 647)

50 següents