×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb veu |
Freqüència total: 32345 |
CTILC1 |
és un esforç tan per sobre de la meva raó, que la intel·ligència i la | veu | acaten i emmudeixen. Només t'afegiré, i no improviso el precepte, que | no perdis el temps a dirigir-li pregàries, perquè la seva sordesa a la | veu | humana és total. Pesca i campa. I ara ajuda'm a llevar el peix de la | el d'Hera amb el Moiragetes i hi vàrem haver d'entonar, amb les nostres | veus | esquerdades, l'himne de l'himeneu. També el de Peleu amb Tetis i fins i | Metis no cessava d'advertir, amonestar i ensenyar el marit, amb una | veueta | de nyeu-nyeu. "M'atribola", es va confessar la víctima. "La desaré." | I ho va realitzar a l'acte. Però d'allí estant li arribava encara la | veu | somorta dels consells de Metis i, amb ells, la tèrbola coneixença del bé | encara més, de canviar en benigna la sort d'aquell poble, davant la | veu | que escolto, l'advertiment enemic dels establerts, venerables, sants, | fluvials, torrents i cascades varen contribuir a disciplinar les seves | veus | , ja des del començament pura harmonia. Ignoro el motiu que les va dur a | procura de defugir les follies que t'inspiri Ate, ni que es valgui de la | veu | de la noia que triïs. Dedica't a la feina, menja i dorm el que | esllavissar-se en els comentaris, la més fina menja —amb xiuxiueigs, amb | veu | clara o a crits, simples matisos temperamentals—, prop o davant dels qui | de crits, de queixes, alegries i rondineigs. En realitat, parla, sense | veu | , millor que molts homes i no ens enganya mai. En definitiva, és un gos | últim parlament aquí —o tal vegada no, qui sap—, i altres ben diverses | veus | contaran potser al seu torn vells i eterns mites del nostre poble. Em | diumenge, el vell senyor se li atansava. "Noi", li va dir amb una | veu | tremolosa. "Hola", va saludar, esquerp, el bordegàs. "Com suportes | Madame Butterfly. L'enveja us rosegaria si sabíeu quina | veu | d'or canta la part de la senyora papallona, i per això no us ho diré. | porta en una mà un bastó de caminant", enunciava des d'un magnetòfon una | veu | ampul·losa, que no era la de Pulcre Trompel·li. "Per la vara | l'aparenta, però no asseguraria pas que ho sigui. No li he sentit la | veu | una mica vulgar i xisclaire, no ha badat boca, i l'immens heroi em va | del jaç durant la sencera fosca!", li va recordar baix baixet ell. I en | veu | alta: "He entrat al meu jardí, germana meva, esposa. He collit la meva | "Posaràs de seguida panxa", li va reprotxar en un murmuri ella. I en | veu | alta: "El meu estimat ha baixat al seu jardí, als erols del bàlsam, per | que sojornes als jardins, els companys estan atents per escoltar la teva | veu | , fes-nos-la sentir", s'esgargamellava el mascle d'aquell debut a duo | a la fulla més baixa de l'últim arbre, ran mateix de la riba. Cap | veu | no l'ha d'advertir de perills, cap eco no l'espantarà. Ningú, sinó ella, | Aleshores inflaves, molt content, el pit i encetaves un nou cant amb la | veu | més trista del teu extens registre: "Che farò senza Euridice, che | la nostra coneixença en traginen. I ningú no hi té res a dir, si no és en | veu | baixa." "I això?", assenyalava la meva àvia. "Això, misèries. Es | a pesar de la seva hegemonia. "És conca i de Sinera", anunciava a sota | veu | , al marge d'un conat de nou aldarull, Ludovicus Baronet a Estanislau | "Porce i Caribea", es va difondre per tot l'auditori, limpidíssima, la | veueta | d'en Tianet. "Sabia el detall, sabia aquest detall!", s'entusiasmava | de la matrona encara jove. "Filla, que no em sents? És que la meva | veu | no és prou forta? Sembles com encantada. Hum, has llegit potser Maragall, | començaré a esbrinar-ho, i alhora la mà del qui em colpeix. L'última | veu | que he distingit era la de la dona, i m'inclino a creure que ella ha | entre les cases amigues gairebé commogut, com si estigués escoltant | veus | familiars que, des de les pedres, des de les cases, per balcons i | a penes visible en la fosquedat, aparegué a la finestra. —Qui tru...? La | veu | se li trencà als llavis. Els passos tornaren a sentir-se apressats cap a | en l'espera com en el perdó; amb una vibració de joia refrenada a la | veu | , i va obrir una mica més la porta, com si ho fes en el seu cor per l' | Candi! Veureu com riureu. No digueu res. S'adreçà al noi cridant-lo amb | veu | manyaga: —Candiet! Escolta, Candiet! Candi s'acostava sense sospitar cap | Però Randa no s'acostà: continuà proferint blasfèmies cada vegada amb | veu | menys ferma i amenaçant Tino Costa per a quan tornés a tirar-li fang, | acabava d'escombrar, quan des de fora arribà fins a ells una remor de | veus | inusitada, un estrany renou. La criada deixà l'escombra i va sortir al | En sentir-la s'havia girat; s'havia sentit sotragat per aquella | veu | , commogut fins al més pregon de la seva ànima. ¿Què tenia la veu | aquella veu, commogut fins al més pregon de la seva ànima. ¿Què tenia la | veu | d'aquella innocent, que tan profundament el commovia? Després d'haver | fe, ¿amb quin anunci d'alegries inèdites arribava fins a ell aquella | veu | que tenia oblidada? Quan res no la despertava, ¿com podia ella despertar | ¿com podia ella despertar en la seva ànima una tan pura emoció? Era la | veu | de la innocència, que, a través dels desenganys i les fatigues, venia com | jardí, mentre dormia la bona padrina. Mila es despertà com atordida. La | veu | de mossèn Anselm ressonava una i altra vegada a les seves orelles. Sentia | Anselm ressonava una i altra vegada a les seves orelles. Sentia també la | veu | de la vella Càndia del Noro, que la coneixia de petita i l'estimava. "La | i tancada, plena de tristesa i de vulgaritat, gairebé absurda. Però les | veus | ressonaven insistentment, implacablement en la seva ànima. Els somnis de | molt mogut, corejat pels assistents, alegres tots pel vi i cantant en | veu | baixa entorn d'ambdós, bo i acompanyant-se picant de mans. Un d'ells, al | son fill, de la casa, dels invitats, com atacat d'una sobtada follia. La | veu | del padrí de Mila tornà a sonar: —Però, Candaina...! Per Déu, Candaina! No | de l'acordió, tocat per les àgils mans de l'hereu, i tots cantaven en | veu | baixa, Mila s'havia parat de sobte i, amagant el rostre, s'havia posat a | , padrí. Tiago és bo i m'estima. Què puc desitjar més? En l'accent de la | veu | el padrí percebé una profunda tristesa, un tremolor gairebé de plor. Sí: | a Santa Maria dels Monts es deien coses terribles: se'l vituperava en | veu | alta i se'l maleïa, i les velles gairebé es senyaven, o poc menys, quan | és d'ací. —Repetí, encara: —Que bonica ets, Mila— i ho féu en | veu | més baixa encara, com en un murmuri, en un to càlid i tremolós, allí | ell en les paraules, que tan profundament la commovien? ¿Què tenia a la | veu | , que despertava en la seva ànima aquell tumult d'anhels adormits? I a la | encara). Aquell dia avançaré cap a vós i m'agenollaré..." La seva | veu | adquirí de sobte un accent singular; vibrà amb una barreja de falsa | els ulls fins a ell interrogatiu i torbat. "No —afegí ell, aleshores, en | veu | baixa i esforçant-se per somriure—; no he matat ningú encara." | assequible en aquest món." L'ancià havia fet una pausa, i després, amb | veu | més apagada, més dolça, prosseguí: "A mi no m'ha estat concedit | de la seva ànima: tot el que posseïa. Tancava els ulls i la cridava en | veu | baixa, dolçament: "Mila, estimada meva... Mila..." Després hauria | hi aquell primer dia. "Demà hi aniré —va dir-se, i s'ho digué en | veu | alta (així solia fer-ho en els seus moments d'exaltació), com per donar |
|