DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
vida F 94982 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2019)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb vida Freqüència total:  94982 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

el va guanyar, el va encadenar i va obligar-lo a retornar, plens de vida, tots els petits déus englotits. O Cronos els conservava sencers en el
I que els seus destins, mentre alenaven, durant una curta i molt precària vida, eren molt diversos, fins que tots desembocaven —com els rius, petits o
surto del tot emancipada i lliure i vull disposar de la meva pròpia vida. Procuraré que no t'equivoquis ni t'hagis de penedir amb excés de les
que t'agradi i mira, que és un meravellós esforç, d'estimar-la tota la vida. Una noia bonica, dolça, submisa, callada i neta. Desitjo que la Ker et
. "Per què?", va respondre, amb un bri d'insolència el trinxeraire. "La vida ens ben acostuma a tots a menjar d'escombraries." "Que no treballes
l'aigua de la pluja. Just la que cal per al manteniment esvelt de la nova vida. Jacint Com que esperava visita, Jacint, daurat i dori, tothora pulcre i
convençut de tocar la flauta més bé que ningú. Màrsias es passava la vida entretingut amb la flauta, la seva única arma, al sol, sense ni mirar la
la natura i la inclement però fascinadora contarella sense sentit de la vida. Asclepi "El déu metge porta en una mà un bastó de caminant", enunciava
una copa, per a triagues i altres begudes saludables. La cornella, de vida llarga, l'acompanya i li recorda la mare. Té un aspecte noble, acollidor,
i a llaurar, com el pobre conreador d'un camp ben humil. Perquè aquesta vida nostra, sovint tan dura i amarga, és l'únic fràgil suport de la breu
gaire, perquè endevina el llarg i complex futur que l'espera. Sí, la vida pròpia és certament un rierol, però sovint triga molt, per al qui amb ell
noses, pobra noia! I tot per guanyar-se amb mals tractes la fam de la vida. Perquè el pinxo s'entreté a apallissar-la al final de cada funció, s'hi
Em veia perdut sense remissió, sense esperances, estimant com estimo la vida, i el sol, la claror damunt els prats fecunds, els camps verds —ai ai,
al mirall. És algun mal? Si algú en sofreix, com escapar a la vida de relació, a la societat dels altres, tan buida per a mi, i no omplir
un botó asèptic, la raça sencera dels homes i, amb ella, potser tota la vida, que detesta? Escometia, sense més raó que la seva fúria, els uns i els
tots els metalls i fins en la creació de figures dotades de moviment i de vida, una de les quals, la primera dona, serà molt funesta. Els seus
té cura que homes i folcs escampin i assegurin per sempre el triomf de la vida. Condueix, benèvol, les ànimes dels morts més enllà de l'oceà i de la
exigeixen modèstia en les vestimentes del dia més feliç de la vida. Les peülles són potser més difícils de tractar, però quedaran com un
o amb rialles sense pietat, aliena a la seva natura. Toparàs en la teva vida amb l'immortal de distints noms, Dionís, però en la teva circumstància,
moment. I el temíem, val a dir-ho. És clar que començaràs demà una altra vida. Però més plena i feliç que la que fins ara has viscut, i això que els
senyora Magdalena Blasi, filla d'un gran terratinent republicà de tota la vida. "Gosa indicar-me que un rei no pot ser alhora un bon home?" Pulcre
anys de pols i de llot. Destral o espasa? Sota l'una o l'altra perdo la vida, jo, el més íntegre i innocent de tots els homes. Tots els meus actes,
hi ha tanmateix, per un cantó o un altre, una oca, i al llarg de la meva vida no he aconseguit de dissimular a la perfecció el caminar del palmípede,
d'ara. I els fills, i els néts, i les nores? Tu sí que tens la vida plena, te l'envejo. Insisteixes a preguntar-me per Teoclimen? Et torno a
si em distrec, amb un parell d'insensats. Vella, estimo més que mai la vida. Vagi on vagi, en tots els indrets hi haurà arbres, camps, ocells, un riu
ànima i es difonia per tota la seva persona; quelcom que brillava en la vida que hi havia en els seus ulls, en el seu somriure, en les seves paraules
qual es guardaven les emocions més pures —les emocions santes de la seva vida. En ella aquell dia sortiren a rebre'l els seus records més bells, i ell
de la seva naixença —digué una vella barbuda—: mala naixença, mala vida, mala mort: la hi tinc pronosticada. I s'allunyà tot senyant-se. —És fill
què Tino Costa, en un d'aquells canvis sobtats que es produïen en la seva vida, s'havia dedicat a caçar. Donaven aquell dia una batuda pels aiguamolls,
toc de campanes que en l'hivern de la seva ànima cridés les coses a la vida i a la resurrecció. —Mano!... Tino!... Era allí, davant seu. Portava un
amb la seva dona continuessin igual aparentment, però que cadascú faria vida independent de l'altre. S'instal·là un llit en una habitació de banda, i
mai no havia passat d'aquí. Joan del Santo d'ençà d'aleshores s'ordenà la vida prescindint en absolut de la seva dona. Encarregà al seu germà la cura de
salvada. I ho hauria fet —us ho juro— baldament m'hagués costat la vida. I callà, amb la mirada vaga i somniosa. I tots saludaren amb rialles les
secret, i per primera vegada li semblava com si es trobés presonera a la vida. Durant molt de temps es sentí turmentada per una certa inquietud,
ni d'on procedia. De petita, Mila del Santo s'havia il·lusionat amb la vida fins allà on una nena de poble es pot il·lusionar. Havia llegit contes
per aquelles històries, somniava. Però el temps passà, i a poc a poc la vida vingué a cercar-la enmig dels seus somnis, com la vella bruixa la
de la vella Càndia del Noro, que la coneixia de petita i l'estimava. "La vida és això, Mila: la vida és Tiago de Candaina, és casar-se, tenir fills i
Noro, que la coneixia de petita i l'estimava. "La vida és això, Mila: la vida és Tiago de Candaina, és casar-se, tenir fills i criar-los i educar-los
somnis, i li venien ganes de plorar. Davant aquestes amonestacions la vida se li apareixia monòtona i tancada, plena de tristesa i de vulgaritat,
poc s'anà sentint sense forces, mancada d'ajut i una mica astorada de la vida. A la fi acceptà i tingué, si més no, la trista alegria de veure la joia
dos sols: ell, orgullós, radiant de ventura, car no havia tingut en sa vida una nit més feliç que aquella; ella, una mica pàl·lida, amb el ram de
que els sorprengués la mort. Tampoc no era cosa d'estar així tota la vida. A més a més, nostrama estava ja sense forces; feia falta una jove
irritable que havia estat sempre. Potser les circumstàncies de la seva vida havien àdhuc exacerbat aquest tret del seu caràcter, del qual, més d'una
Tiago la tractava amb afecte, i al seu davant, en la solitud de la seva vida, Munda del Roso veia obrir-se amb aquella unió la perspectiva d'una nova
unió la perspectiva d'una nova llar, més ampla i alegre, d'una nova vida al costat de la seva filla, del seu gendre i els seus sogres, que havia
en les narracions soltes que ella havia sentit a les dones sobre aquella vida bategava un no sabia què de misteriós i fort, de càlid i impressionant
d'ell no sabia quin misteriós pressentiment feia ja tremolar la seva vida. V En ell hi havia quelcom... un no sé què... no sé com
la seva ànima en una dolcíssima emoció no experimentada encara en la seva vida, en una profunda torbació que li emplenà l'esperit. Ell en Mila va veure,
bella ets, Déu! Quins ulls tens, i que dolça és la teva mirada! Tota la vida m'estaria així, contemplant-te, prop de la teva mirada; tota la vida
la vida m'estaria així, contemplant-te, prop de la teva mirada; tota la vida m'estaria així, en ta companyia. Que bella ets, Déu! —Féu un silenci i

  Pàgina 1 (de 1900) 50 següents »