DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
virtut F 8895 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb virtut Freqüència total:  8895 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

del seu treball, ni opulents ni miserables. I que guardin tothora, com a virtut suprema, la lliure serenor de l'esperit." Hades "He fet el meu passeig
a pesar del seu suprem rang de divinitat nacional, a causa de les seves virtuts intransigents, que li produïen sobtades ires, molt perilloses en aquelles
Sí, ella, la cònjuge —m'entrebanco en el nom—, fidel companya, modèlica virtut i, per escreix, i no com la meva, mare exemplar. Però, ben mirat, i
i a la gàbia, perquè no atenyia, ni de bon tros, a tant. "La primera virtut és frenar la llengua", s'autoaconsellava Ludovicus Baronet. "Vet aquí
respectuós com crèdul, de periodistes. "Considerin-me com un model de virtuts domèstiques. Que el paradigma els causa tedi? No ho dubto, però com els
de Candaina, és casar-se, tenir fills i criar-los i educar-los en la virtut i en la religió; és tenir cura de la casa i tenir sempre l'ull en tot el
sobre aquest home de front noble i d'expressió adusta, d'una austera virtut, a qui la vida havia negat tota felicitat: la tragèdia del seu matrimoni
tots cristians de vella tradició, educats en els principis de la més pura virtut. S'havia casat amb una dona bellíssima, estava profundament enamorat de
havia pressentit en la seva ànima així que el veié, descobria també noves virtuts en la pròpia, com si la veiés reflectida en les virtuts d'ell sota una
també noves virtuts en la pròpia, com si la veiés reflectida en les virtuts d'ell sota una llum molt clara. Un dia ell li digué (era ja molt tard;
estat, en efecte, l'afecció primordial de la seva vida i tenia sempre la virtut de despertar en ell l'entusiasme. —Sí, sí —li digué, animat de sobte, però
ulls de la gent i en els quals els bons han d'aprendre a perseverar en la virtut, i els dolents, a corregir-se. Tino Costa tenia la rèplica als llavis,
i fins el mal tenia la seva justificació, car en ell prenia força la virtut. Ell li hauria parlat encara —ja ho sabia— de la necessitat, dels fins
diferència de fortuna, bella i plena de bondat, adornada de totes les virtuts, i quan estava, sobretot, a punt de casar-se? No; això, Quim no
també de l'oncle, Tiago s'havia reconciliat amb Quim Bisa. —La primera virtut de l'home és perdonar les ofenses rebudes i penedir-se de les que inferí.
el seu estat d'esperit donava, per contrast, més relleu encara a les virtuts de la noia. Però Sileta li havia tornat la salutació encara més breument,
deia—; Sileta deu haver sabut la vida que jo portava a ciutat, i la seva virtut tan pura i tan senzilla no m'ho pot perdonar. Quim no ha vingut a
ella havia dit, era gairebé de la família, i, per altra banda, la seva virtut sense tara la posava a l'abric de tota murmuració. La insistència amb què
davant Tino Costa i com temorosa. Era una noia senzilla, religiosa, d'una virtut natural. Havia adoptat en la vida una resolució, tal vegada en el fons no
una forma d'estoïcisme massa heroica. No ho sé. Però al catàleg de les virtuts consagrades, caldria afegir-hi aquesta altra, sense nom i sense
relativament nova dins la nostra civilització. Tradicionalment, la virtut era entesa sota formes inconfortables: l'austeritat i l'ascesi,
crec que el fanatisme sigui una perspectiva gaire amable. La prudència, virtut cardinal, aconsella evitar aquestes exasperacions mentals i morals. I al
"la Raó" estabilitza l'home en la seva condició justa, el camí de la virtut s'obre amb perspectives inesgotables. La "norma" estoica, l'epicúria,
ira més, una ira qualsevol. Ben al contrari: és la ira que pertoca a la virtut. Indignació i virtut són, en última instància, "coses" correlatives: jo
Ben al contrari: és la ira que pertoca a la virtut. Indignació i virtut són, en última instància, "coses" correlatives: jo diria que fins i tot
s'indigna; sempre és el viciós qui sofreix els cops de la indignació. La virtut, justament perquè és "digna", "s'indigna". Un home indignat podrà ser
"i amb tota la raó del món". Amb tota raó: s'indigna en nom de la virtut. Allò que l'ofèn —a ell, pecador!— és el fet de veure conculcada la virtut
virtut. Allò que l'ofèn —a ell, pecador!— és el fet de veure conculcada la virtut: la mateixa virtut, o una altra, que pel seu compte ell ha conculcat.
—a ell, pecador!— és el fet de veure conculcada la virtut: la mateixa virtut, o una altra, que pel seu compte ell ha conculcat. Certament, podria i
, i té dret a indignar-se de l'altre... El que resta per esbrinar és si la virtut necessita o no indignar-se a fi de seguir sent virtut: vull dir, a fi
esbrinar és si la virtut necessita o no indignar-se a fi de seguir sent virtut: vull dir, a fi d'afirmar-se com a tal virtut en la consciència dels
se a fi de seguir sent virtut: vull dir, a fi d'afirmar-se com a tal virtut en la consciència dels homes. Probablement, sí. Però aquest problema
punt de vista moral, per a mesurar-ne la duresa... La clemència és una virtut que honora qui la practica: d'acord. Els dos alemanys en qüestió,
segles que la conca mediterrània ha deixat de monopolitzar les inicials virtuts creadores, i fins i tot en alguna especialitat es manifesta
per personatges. Les nostres petites misèries, i les nostres petites virtuts, que a penes destriem en la rutina quotidiana, es revelarien
soledat: ens els fem en funció del pròxim. Com tots els vicis i totes les virtuts, l'orgull no pot practicar-se en l'aïllament, sinó que exigeix la
a perdonar s'hagi debilitat en debilitar-se el sentiment cristià de la virtut. Tanmateix, no estic ben segur que aquest sigui el factor més decisiu del
de vigència universal, i que el quixotisme té un copiós prestigi de virtut. Convé, doncs, que ho repensem una mica. La intenció de don Quixot és
L'home, aquell ésser a part, fet a semblança de Déu, titular de tantes virtuts, creador d'arts i de filosofies, predilecte del destí, abdica sobtadament
és l'home, està excepcionalment subjecte a control. Si la castedat és una virtut, és perquè entra dins les possibilitats humanes. En certa manera, per
si vol aguantar-se amb un mínim de coherència interna. Els sectaris de la virtut ho encerten, quan assenyalen les etapes de depravació col·lectiva com si
entabanar per les aparences: la societat tampoc no és partidària de la virtut —de la virtut eixuta i rebeca. Tanta por com té al vici, en té a la virtut
les aparences: la societat tampoc no és partidària de la virtut —de la virtut eixuta i rebeca. Tanta por com té al vici, en té a la virtut. Quan
virtut —de la virtut eixuta i rebeca. Tanta por com té al vici, en té a la virtut. Quan anatematitza els vicis no vol propugnar uns capteniments
tampoc no la fomenta. Deixa fer als moralistes, als predicadors de la virtut, perquè ha de ser conseqüent amb els seus propis prejudicis. Està per
per veure si seguiria deixant-los fer, en el cas que la propaganda de la virtut tingués un èxit fulminant. Probablement hi posaria tants destorbs com ara
en posa a la propaganda del vici. Però la societat sap de sobres que la virtut —la virtut extrema— presenta pocs atractius, i que no corre cap risc per
la propaganda del vici. Però la societat sap de sobres que la virtut —la virtut extrema— presenta pocs atractius, i que no corre cap risc per aquesta
esquemàtiques i radicals: tanmateix, ella practica un altre tipus de virtut. La virtut usual no té res a veure amb la virtut de les ètiques dels
i radicals: tanmateix, ella practica un altre tipus de virtut. La virtut usual no té res a veure amb la virtut de les ètiques dels teòlegs i dels

  Pàgina 1 (de 178) 50 següents »