Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

Que els homes se n'aprofitin, en l'alegria i en la seguretat. Que	visquin	del seu treball, ni opulents ni miserables. I que guardin tothora, com a
demà una altra vida. Però més plena i feliç que la que fins ara has	viscut	, i això que els teus pares han procurat sempre d'apartar de tu la
a Egipte. Sí, hi he estat diverses vegades i admeto que de jove hi he	viscut	. Sóc una arqueòloga aficionada —o afeccionada, he de mirar-ho al
mil cops perquè me l'arreglin, i no vénen, i tot dolent i car, no es pot	viure	. Una senyora, almenys, aviat no podrà viure. Enyoro les comoditats
i tot dolent i car, no es pot viure. Una senyora, almenys, aviat no podrà	viure	. Enyoro les comoditats d'abans, quan érem joves i sense aquests
Hi ha qui diu que, de la desesperació, l'enganyada va cessar de	viure	allí mateix. D'altres afirmen que, sota el consell o la guia d'una nimfa,
caça. Llatzèria pura, impressionant imprecació que gairebé només per ella	viu	i andareja, Edip en fulmina contra els seus dos fills mascles, a estones
baixa de Santa Maria, passada l'església, alguns carrers més endintre,	vivia	ell. Dos carrers més enllà, en un que s'endinsava en pronunciat pendent,
pendent, al fons, allí on començava el pla formant una mena de replaça,	vivia	Mila. A dalt, al capdamunt del carrer, s'obria la plaça, que quedava
somriure, en les seves paraules i en els seus posats. S'hauria dit que	vivia	sempre en un somni, allunyada de tot i distreta, i fins, a vegades, com
alegrement i canta. Després sembla altra volta enyoradissa: sembla que	visqui	en una espera constant de qui sap què." Per fi pensaren a l'una que
seu cor, mentre s'acostava a la casa, alterava el ritme del seu glatir.	Viuria	? ¿Seria encara a la casa, amb el pensament, amb l'ànima fixa en el seu
la promesa de no sabia quines profundes alegries. Llavors el carrer on	vivia	la seva mare, la casa on ell havia nascut i on visqué de petit en
Llavors el carrer on vivia la seva mare, la casa on ell havia nascut i on	visqué	de petit en companyia seva, la casa on havia sofert i on havia gaudit, se
que era la llum de la seva llar, la llum que li indicava que sa mare	vivia	i somniava en ell i l'esperava, perquè viure i esperar era en ella la
que li indicava que sa mare vivia i somniava en ell i l'esperava, perquè	viure	i esperar era en ella la mateixa cosa. Ella —Maria Àgueda— hauria acabat
d'ell davant aquelles festes l'havia arrencat de la ciutat, on	vivia	la seva trista i ja marcida aventura, i l'havia impel·lit devers la seva
Pont, un pagès que, atuït des de molt temps per una malaltia incurable,	vivia	amb els seus dos fills i una vella criada. La família de Lino i la de
d'amistat —era de les poques famílies del poble amb qui es tractaven—.	Vivien	al mateix carrer, les respectives mares havien estat amigues de petites.
dia pel carrer, en direcció a casa seva. Era molt petit, i la seva mare	vivia	encara. Al final del carrer s'obria la ferreria, i al davant de la porta
plegades sortien a passejar pel camp. Mila del Santo en aquells dies	vivia	lliure de preocupacions, feliç. Ja aleshores la pretenia la flor del
de Santa Maria, però ella no feia cas de ningú. Mila del Santo somniava,	vivia	—a vegades el seu viure i el seu somni es confonien—, i tal vegada, de
no feia cas de ningú. Mila del Santo somniava, vivia —a vegades el seu	viure	i el seu somni es confonien—, i tal vegada, de temps en temps, Mila del
que assenyalaren el començ de la gairebé completa separació en què	vivien	. Munda del Roso, la muller, era una dona fina, d'una família, més que
sense fills, havent ja de temps renunciat a la idea de tornar-se a casar,	vivia	sol a la casa pairal amb una vella criada que el servia. Era un home
que s'esforçaria. Però Joan del Santo s'oposà rodonament a continuar	vivint	amb ella com fins llavors. Únicament, després de molts de precs, per
prometatge. Tampoc ell, malgrat la seva severitat i l'apartament en què	vivia	de la família, no pogué amagar la satisfacció que li causava aquell
que l'hereu de Candaina l'havia mirada amb ull amable." Però Tiago només	vivia	per Mila i només en ella tenia el pensament. El vell, per la seva banda,
per aconseguir-los. Els pastors, entretant, s'allunyaven pels prats.	Vivien	en míseres barraques, allà baix, prop del mar, al final dels pasturatges.
vi bo. Quin home, aquell! En canvi, la dona... —Segons la masovera, van	viure	molt malament, ja del principi de casats. —I tan malament! Per què creieu
s'entafora a la seva hisenda d'aquí i a penes el veuen al poble? —Com que	viuen	gairebé separats! —Mireu en Jeroni —digué un altre—: sembla que l'hagin
posés al front de la casa i, sota la direcció de la vella —ara que encara	vivia	—, aprengués el govern de la casa. —Podríem sondejar Mila, què us en
Quan ell se n'havia anat, ella era encara una nena. Les cases on	vivien	estaven molt prop l'una de l'altra. Era fàcil que, de nens, haguessin
seva ànima. Ell l'havia conegut uns quants anys abans; l'ancià aleshores	vivia	sol. La seva filla, casada, era ja fora de Santa Maria. Mil vegades Tino
ell arribà al poble la noia s'havia casat feia poc i se n'havia anat a	viure	amb el seu marit en un poblet de muntanya d'on ell procedia. Però l'ancià
s'esforçà per donar-li ajuda. No obstant això, des de la cima on	vivia	, en l'atmosfera d'aire clar i de sol, no podia descendir fins a ell: li
més a prop del poble del seu promès que no pas aquell on aleshores	vivíem	. Ella acceptà, doncs, doblement satisfeta. També amb la meva filla vaig
; si et demana d'anar més lluny, vés més lluny: submergeix-te en la vida,	viu	i pateix. Després torna, o, més ben dit, tornaràs sense proposar-t'ho, i
tarda de Pasqua, de cançons dolces de la pàtria per a la oïda del qui hi	viu	present i desterrat. Més endavant l'ancià l'aconsellà, amb tot, de
sabeu que el vell Malivern, encara no es sentien els primers freds, ja no	vivia	per trobar-se a la serra; el vell encara avui no se'n sap avenir, del que
Guarda explicà que en un cert moment ingressà al col·legi una nena que	vivia	en una masia dels afores: era una nena rossa, esquifida de cos i
malson que semblava muntar des d'un tenebrós passat en què les persones	vivien	com presoneres, tancades i incomprensives, amb llurs odis, llurs
ell aconseguí encara, d'amagat, entrevistar-se amb ella. Ella tremolava,	vivia	en una por contínua; però se sentia impotent contra aquella força que la
diners dels antics estalvis, guardats per ella en el vell bagul familiar,	visqueren	mare i fill sense sobres, però sense estretors. La mare vivia consagrada
visqueren mare i fill sense sobres, però sense estretors. La mare	vivia	consagrada al fill; ella li ensenyà les primeres lletres, i en aquells
en què amb prou feines se'l veia pel poble. Llavors ell continuava	vivint	amb la seva mare. A la casa acudia únicament Sileta, que era encara una
FLAUBERT (Madame Bovary). Mila del Santo ara no	vivia	ja sinó per ell. Havien parlat moltes nits, sia a la plaça, sia al cantó,
ja el moment en què hauria de tornar-lo a veure; de manera que Mila	vivia	tothora en la felicitat de tenir-lo a la vora o en l'esperança certa
amb això i amb la intenció de procurar alguna diversió a l'infant, car	vivien	sense comunicar-se ni parlar amb ningú, Rita d'Albo aquella nit s'havia
dit ell—; és una història que no voldria recordar ni, menys encara, haver	viscut	. Un dia te la contaré. Avui basti't de saber que en ella no hi haurà mai

Pàgina 1 (de 1240)

50 següents