Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

en el matís delicat del cel en les clares matinades, quan a la part baixa	vogaven	núvols blaus per l'horitzó damunt la mar, i l'aire s'impregnava d'una
lliurement per l'espai cristal·lí, lleugera com els blancs nuvolets que	voguen	pels cels del matí, i més alegre que aquell ocellet que un dia veié volar
i flac i estava ja —ho era— molt vell, i, encara que s'aguantava fort,	vogava	a poc a poc, amb un lleu tremolor als braços. La barca anava avançant
que li tocava fer més d'un viatge, però sempre n'hi havia algun que sabia	vogar	i li agafava els rems. "Vostè descanse", i era, a més a més, l'
un dels "quintos", fill de pescadors, va avançar cap a ell. —Deixe'm	vogar	a mi, tio Jaume. Vostè descanse, que ja ha vogat prou. —Ja ho pots ben
cap a ell. —Deixe'm vogar a mi, tio Jaume. Vostè descanse, que ja ha	vogat	prou. —Ja ho pots ben dir, fillet, que porto les costelles calentes. —Ara
". A part d'això, els anys començaven a pesar-li i a doblegar-lo.	Vogava	amb un ritme lent, amb un lleu tremolor en els braços i, mentre vogava,
Vogava amb un ritme lent, amb un lleu tremolor en els braços i, mentre	vogava	, no deixava d'enraonar. Ocorria molt sovint, com ara, que li agafessin
—Coses de la vida, ja ho veieu! Un ha estat tota la vida amarrat al banc,	voga	que voga, i li surten dues filles... No vénen mai que no em porten alguna
la vida, ja ho veieu! Un ha estat tota la vida amarrat al banc, voga que	voga	, i li surten dues filles... No vénen mai que no em porten alguna cosa...
I el vell barquer desenrotllava la corda; agafava els rems, mentre	vogava	amb lentitud, amb els braços tremolosos, d'una banda a l'altra del riu,
de la vela invisible —funàmbul d'horitzons onejats—	voga	, vaga, divaga ran l'abís encoixinat de flames i
crític i l'estat desesperat, la ironia fa possible que la vida segueixi	bogant	en el mar del dolor i de la consciència; evita que es perdi per una
, però hi frueixen d'un règim atemporal, ja que, reals l'una i l'altra, hi	voguen	de conserva, romanent tal com eren a l'instant de llur separació. La
va sentir. Déu sap per quins oceans, on la meva veu no li podia arribar,	vogava	el seu esperit. Allargant la mà, el vaig tocar amb la punta dels dits.
i d'aigua fresca. No cal, doncs, estranyar que ens divertíssim a fer	vogar	uns barquets de paper en la llisor de l'aigua. Els barquets que eixien
¿Hi haurà pirates a la costa? Els pescadors més ardits, varant la barca,	vogaren	a força de rem en aquell braç de mar adormida. I res. Les calanques
grans banderes blanques i rosades dels fruiterars en flor són esteses i	voguen	en la cançó del vent, aquest vent primaveral que passa lleuger món enllà
de la humana angoixa desvalguda, els pobles aixequen el toc de mal temps.	Voguen	les campanes com en aquells dies llunyans que els grops eren congriats
El món és ple de secret i d'incertesa. I els ciris cremen i les campanes	voguen	, pel que pugui ser, i valgui el que valgui. I el grop arriba. Davant el
hi, fóra feina perduda. I ningú no se n'ha d'ofendre. No és pas tot u	vogar	per un cos gran arribat al terme de la vida, que plànyer un albat que tot
que es persegueixen alternadament i ara vola l'un, ara vola l'altre, i el	vogar	de la faldilla a compàs de la passa airosa, i al braç el gran cistell de
la mà per la cara. Tot seguit, amb gran avalot, arriben les oques, fent	vogar	les grans ales esteses, el coll estirat i el bec cridaner, la punta dels
s'esforça de menar-los a port i salvació. Si el braç ja no té vigoria de	vogar	un rem o redreçar una vela o esgrimir una destral, per fort que sigui el
de repent s'hagués humanitzat. —De bo, de bo; i et remolcaré, si no saps	vogar	... Un minut després, en Ricardet, sens un fil de roba, que estava
fa de timó, i les ales fan de rems i de veles segons els vingui millor de	vogar	o d'anar a la vela, com fan els mariners de la mar. I fixeu-vos que
si no tan follament, amb més perfídia encara, com el nedador ardit, que	voga	amb més braó a manera que li és més contrari el corrent. Avant, avant!
dret, amb una cara que lluïa com el betum. A popa, un negràs herculi,	bogava	a grans cops de pala, una sucada a la dreta i altra a l'esquerra. Arribà
Se les veia navegar amb precaució, vencent dificultats. Els patrons	vogaven	a la cia, enfilant freus, evitant esculls i barres i passos perduts en
que s'hi ficu hi té es mateixos drets que tu, que t'hi has envellit,	voga	que voga, baldament t'enriqueixus. Ès com es llit d'una lea. No
s'hi ficu hi té es mateixos drets que tu, que t'hi has envellit, voga que	voga	, baldament t'enriqueixus. Ès com es llit d'una lea. No m'il·lusiona, no
Però... pau as difunt! No el recarreguem amb nostres paraules. Deixem que	vogu	a barca lleugera pes port de dalt. Si algun mal pes de pecats no
d'anar cap a unes sapes on sé que s'hi crien serrans i jodrioles; i ja hi	vogava	de dret, quan sa missenyora s'ès adonada d'un núvol de peixots que
—féu el cavaller interrompent-lo. —Això és cosa meva. Vós, mentrestant,	vogueu	cap a Blanes. En un quart d'hora podem arribar-hi. Apa! —¿No seria
poguem fer tot marxant? El que convé és no perdre temps. Apa, de pressa!	Vogueu	! Via cap a Blanes! En Temme va romandre llarga estona dret sobre la roca
gitant una negror llimosa, que s'alçava com una fumarada, dintre la qual	vogaven	, fent tortarols, unes a manera de llargues corretges rossenques?... Un
i els estels, assistia a la passada fantasmagòrica dels ànecs. Els veia	vogar	contra la tramuntana, amb el coll estirat, planejant, esforçant-se per
del corrent que ens arrossega, però cal provar-ho. Agafa tu un rem i	boga	contra corrent mentre jo m'agafo a la barra del timó. Tal com ho deia ho
estimis et demano que fugis, Bau, que jo ja t'encalçaré. Agafa la barca,	voga	cap a ponent i queda't amagat dins de l'estret de les dues illes que hem
dictaven. Immediatament després, agafant dos rems cadascú, es van posar a	vogar	amb totes llurs forces per tal d'allunyar-se d'aquelles aigües on no
, quina malastruga! —exclamà en Bau, amb la cara afinada. —No hi fa res;	voguem	tan fort com poguem —li respongué en Boi, sense perdre la serenitat. I
seves mans. —No sé pas com ho vols fer —digué en Bau, sense esperança. —	Vogant	sense mai parar i tenint confiança en Nostre Senyor. —Ja veus que els
esperant que et badin el cap. En Boi es resistia, i encara s'esforçava a	vogar	amb força, fins que, a l'últim, comprenent que ja no els serviria de res
el flanc de la nau i d'una forta embranzida aconseguí apartar la barca. —	Voguem	cap a proa! —digué a en Bau. I rapidament es posaren a remar. Com que la
del mur era riolera i clara i al seu bell fons es veia algun peixet que	vogava	ben tranquil i desprevingut. Passats uns minuts l'aigua es començà a
remar. Assegut al banc d'una embarcació amb un parell de rems a la mà, he	vogat	hores i hores, sense sentir la menor incomoditat. El moviment maquinal i
estampa antiga. Estaven embadalits, agafats de les mans. El mariner, que	vogava	a la cia, xiulava, sil·labejant, encantat. —Digue-m'ho tot, Martí! —
vaga somnolència, i en el cos, una distensió de deixadesa lànguida. Martí	vogava	més aviat amb poca traça, però amb un aire de xicot trempat. Passaren uns
—semblava mirar les estrelles mig esborrades en la vaguetat. Martí, tot	vogant	, mirava la sentina del bot, que feia una mica d'aigua —l'habitual. La
un imperceptible toc de neguit: —Martí, rema, rema més fort...! —Jo diria	voga	! —Contestà el jove amb una rialleta de suficiència—. És més nostrat!

Pàgina 1 (de 6)

50 següents