×
Filtres |
|
|
|
| |
|
|
| Lema: Coincident amb vogar |
Freqüència total: 283 |
CTILC1 |
| en el matís delicat del cel en les clares matinades, quan a la part baixa | vogaven | núvols blaus per l'horitzó damunt la mar, i l'aire s'impregnava d'una | | lliurement per l'espai cristal·lí, lleugera com els blancs nuvolets que | voguen | pels cels del matí, i més alegre que aquell ocellet que un dia veié volar | | i flac i estava ja —ho era— molt vell, i, encara que s'aguantava fort, | vogava | a poc a poc, amb un lleu tremolor als braços. La barca anava avançant | | que li tocava fer més d'un viatge, però sempre n'hi havia algun que sabia | vogar | i li agafava els rems. "Vostè descanse", i era, a més a més, l' | | un dels "quintos", fill de pescadors, va avançar cap a ell. —Deixe'm | vogar | a mi, tio Jaume. Vostè descanse, que ja ha vogat prou. —Ja ho pots ben | | cap a ell. —Deixe'm vogar a mi, tio Jaume. Vostè descanse, que ja ha | vogat | prou. —Ja ho pots ben dir, fillet, que porto les costelles calentes. —Ara | | ". A part d'això, els anys començaven a pesar-li i a doblegar-lo. | Vogava | amb un ritme lent, amb un lleu tremolor en els braços i, mentre vogava, | | Vogava amb un ritme lent, amb un lleu tremolor en els braços i, mentre | vogava | , no deixava d'enraonar. Ocorria molt sovint, com ara, que li agafessin | | —Coses de la vida, ja ho veieu! Un ha estat tota la vida amarrat al banc, | voga | que voga, i li surten dues filles... No vénen mai que no em porten alguna | | la vida, ja ho veieu! Un ha estat tota la vida amarrat al banc, voga que | voga | , i li surten dues filles... No vénen mai que no em porten alguna cosa... | | I el vell barquer desenrotllava la corda; agafava els rems, mentre | vogava | amb lentitud, amb els braços tremolosos, d'una banda a l'altra del riu, | | de la vela invisible —funàmbul d'horitzons onejats— | voga | , vaga, divaga ran l'abís encoixinat de flames i | | crític i l'estat desesperat, la ironia fa possible que la vida segueixi | bogant | en el mar del dolor i de la consciència; evita que es perdi per una | | , però hi frueixen d'un règim atemporal, ja que, reals l'una i l'altra, hi | voguen | de conserva, romanent tal com eren a l'instant de llur separació. La | | va sentir. Déu sap per quins oceans, on la meva veu no li podia arribar, | vogava | el seu esperit. Allargant la mà, el vaig tocar amb la punta dels dits. | | i d'aigua fresca. No cal, doncs, estranyar que ens divertíssim a fer | vogar | uns barquets de paper en la llisor de l'aigua. Els barquets que eixien | | ¿Hi haurà pirates a la costa? Els pescadors més ardits, varant la barca, | vogaren | a força de rem en aquell braç de mar adormida. I res. Les calanques | | grans banderes blanques i rosades dels fruiterars en flor són esteses i | voguen | en la cançó del vent, aquest vent primaveral que passa lleuger món enllà | | de la humana angoixa desvalguda, els pobles aixequen el toc de mal temps. | Voguen | les campanes com en aquells dies llunyans que els grops eren congriats | | El món és ple de secret i d'incertesa. I els ciris cremen i les campanes | voguen | , pel que pugui ser, i valgui el que valgui. I el grop arriba. Davant el | | hi, fóra feina perduda. I ningú no se n'ha d'ofendre. No és pas tot u | vogar | per un cos gran arribat al terme de la vida, que plànyer un albat que tot | | que es persegueixen alternadament i ara vola l'un, ara vola l'altre, i el | vogar | de la faldilla a compàs de la passa airosa, i al braç el gran cistell de | | la mà per la cara. Tot seguit, amb gran avalot, arriben les oques, fent | vogar | les grans ales esteses, el coll estirat i el bec cridaner, la punta dels | | s'esforça de menar-los a port i salvació. Si el braç ja no té vigoria de | vogar | un rem o redreçar una vela o esgrimir una destral, per fort que sigui el | | de repent s'hagués humanitzat. —De bo, de bo; i et remolcaré, si no saps | vogar | ... Un minut després, en Ricardet, sens un fil de roba, que estava | | fa de timó, i les ales fan de rems i de veles segons els vingui millor de | vogar | o d'anar a la vela, com fan els mariners de la mar. I fixeu-vos que | | si no tan follament, amb més perfídia encara, com el nedador ardit, que | voga | amb més braó a manera que li és més contrari el corrent. Avant, avant! | | dret, amb una cara que lluïa com el betum. A popa, un negràs herculi, | bogava | a grans cops de pala, una sucada a la dreta i altra a l'esquerra. Arribà | | Se les veia navegar amb precaució, vencent dificultats. Els patrons | vogaven | a la cia, enfilant freus, evitant esculls i barres i passos perduts en | | que s'hi ficu hi té es mateixos drets que tu, que t'hi has envellit, | voga | que voga, baldament t'enriqueixus. Ès com es llit d'una lea. No | | s'hi ficu hi té es mateixos drets que tu, que t'hi has envellit, voga que | voga | , baldament t'enriqueixus. Ès com es llit d'una lea. No m'il·lusiona, no | | Però... pau as difunt! No el recarreguem amb nostres paraules. Deixem que | vogu | a barca lleugera pes port de dalt. Si algun mal pes de pecats no | | d'anar cap a unes sapes on sé que s'hi crien serrans i jodrioles; i ja hi | vogava | de dret, quan sa missenyora s'ès adonada d'un núvol de peixots que | | —féu el cavaller interrompent-lo. —Això és cosa meva. Vós, mentrestant, | vogueu | cap a Blanes. En un quart d'hora podem arribar-hi. Apa! —¿No seria | | poguem fer tot marxant? El que convé és no perdre temps. Apa, de pressa! | Vogueu | ! Via cap a Blanes! En Temme va romandre llarga estona dret sobre la roca | | gitant una negror llimosa, que s'alçava com una fumarada, dintre la qual | vogaven | , fent tortarols, unes a manera de llargues corretges rossenques?... Un | | i els estels, assistia a la passada fantasmagòrica dels ànecs. Els veia | vogar | contra la tramuntana, amb el coll estirat, planejant, esforçant-se per | | del corrent que ens arrossega, però cal provar-ho. Agafa tu un rem i | boga | contra corrent mentre jo m'agafo a la barra del timó. Tal com ho deia ho | | estimis et demano que fugis, Bau, que jo ja t'encalçaré. Agafa la barca, | voga | cap a ponent i queda't amagat dins de l'estret de les dues illes que hem | | dictaven. Immediatament després, agafant dos rems cadascú, es van posar a | vogar | amb totes llurs forces per tal d'allunyar-se d'aquelles aigües on no | | , quina malastruga! —exclamà en Bau, amb la cara afinada. —No hi fa res; | voguem | tan fort com poguem —li respongué en Boi, sense perdre la serenitat. I | | seves mans. —No sé pas com ho vols fer —digué en Bau, sense esperança. — | Vogant | sense mai parar i tenint confiança en Nostre Senyor. —Ja veus que els | | esperant que et badin el cap. En Boi es resistia, i encara s'esforçava a | vogar | amb força, fins que, a l'últim, comprenent que ja no els serviria de res | | el flanc de la nau i d'una forta embranzida aconseguí apartar la barca. — | Voguem | cap a proa! —digué a en Bau. I rapidament es posaren a remar. Com que la | | del mur era riolera i clara i al seu bell fons es veia algun peixet que | vogava | ben tranquil i desprevingut. Passats uns minuts l'aigua es començà a | | remar. Assegut al banc d'una embarcació amb un parell de rems a la mà, he | vogat | hores i hores, sense sentir la menor incomoditat. El moviment maquinal i | | estampa antiga. Estaven embadalits, agafats de les mans. El mariner, que | vogava | a la cia, xiulava, sil·labejant, encantat. —Digue-m'ho tot, Martí! — | | vaga somnolència, i en el cos, una distensió de deixadesa lànguida. Martí | vogava | més aviat amb poca traça, però amb un aire de xicot trempat. Passaren uns | | —semblava mirar les estrelles mig esborrades en la vaguetat. Martí, tot | vogant | , mirava la sentina del bot, que feia una mica d'aigua —l'habitual. La | | un imperceptible toc de neguit: —Martí, rema, rema més fort...! —Jo diria | voga | ! —Contestà el jove amb una rialleta de suficiència—. És més nostrat! |
|