DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
xaval M 335 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2021)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb xaval Freqüència total:  335 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

"Ep, assossega't. Ascendirem fins al xaró?", preguntava, encuriosit, el xaval. "Sí, fins al propi xaró. Jo en sóc l'amo", li assegurava el vell
seguint. Tan sols pot creure aquest dejuni qui 'l passa. Y no portan pel xaval lo diná. [(al vehí.)] per mes qu' abusi, ja que m' ha deixat
he vist macarrons. Ella. Com crida! Ell. Be; es que 'l xaval lo diná ja 'l fa delí. Ella. Hont vol que li posi?
morí sobtadament i fou enterrat ací on caigué—. Mentrestant passen dos xavalets d'ull viu i peu descalç: surten de l'escola i s'aturen a besar devotament
esser gayre a propòsit per mantindre l'ordre degut en una quarantena de xavals de dèu anys, incapassos de compartir les admiracions de llur mestre per
perquè l'empolainés un xicot que no li arribava a la gropa. El pare del xavalet li anava donant ordres sense moure's del jaç, amb les mans al clatell i
I un xic decantats, així que el marxapeu s'eixampla obrint plaça, els xavals que fan ballar la baldufa, com Déu fa ballar el món, llançant-la cada
deixava plorar llargament damunt dels marbres els gotellims vessats. El xaval apilotava en el recollidor cendres efímeres i els paperots de la tarda, i
d'unes taques rosses. Era que els bous i les vaques, menats pel xaval, tornaven de l'abeurada. Calia aprofitar aquell moment, abans que no
Quién quiere la suerte\.— Els polonesos venien corbates, i núvols de xavals amb la caixa al braç, quan no disputaven entre ells, us volien netejar
que ell amb raó s'esperava un gran aplaudiment. En aquest últim cas el xaval restava tot desconcertat; brandava el cap amb tristesa i pensava: —Pobra
i que, mal que toqués a palp de mà la revoltura d'abundosos cabells del xavalet de deu anys, no podia eximir-se de l'esgarrifança que li causava el
sovint n'Àuria Maresa dinava a les cases on s'esqueia a treballar, el xaval estava avesat a endegar-se ell mateix la minestra de migdia, i quasi
aquestes coses, o altres de la mateixa traça, moltes de vegades el xaval s'entendria tant i tant, que fins i tot se li enaiguaven els ulls. A
a-Déu... No res... tenia ganes d'abraçar-vos... i... ja està! El xaval tornava a la seva cadira, i la dona restava un moment astorada. Què era,
ha d'anar-hi? —Perquè encara no sóc ningú, jo —va respondre humilment el xaval. —¿Que no veieu que sóc un marrec de dotze anys i mig? —Un raig així
dos interlocutors s'aclofaren a la sorra cara a cara, i l'home va dir al xaval: —Vui començar per explicar-te es meu cas, Temme. Jo no sóc homo d'aiga
—exclamà en Bonosi rient i pegant amistoses manotades sobre el muscle del xaval. —¡Ui, ui, com t'entusiasmes, tan mosca morta que sembles! Bo, bo
Però mentrestant, tu i jo podríem fer un tracte. —Quin? —preguntà el xaval amb emoció. —Mira: gussi, rems, veles, ruixó, palanqui, palangrons,
per tota contestació, es llevà dempeus, i, ventant un patac al muscle del xaval, li va dir: —Aixeca't i mira aquest gussi. Vint-i-un pams. Sa nata per a
a mitges, tot a mitges. Ambdós anaven donant volta a l'embarcació: el xaval contemplant-la embadalit, i l'home amostrant-n'hi les bones qualitats,
quina plugeta d'or m'ès caiguda a sa mà? —Una mica massa —va respondre el xaval. —M'ha semblat que ell, s'homo, es posava a sa raó, i vós tira
coneixement. —Fins a fi de mes et dono de coll. Varen acomiadar-se, i el xaval agafà les seves canyes i la seva olla, i s'encaminà cap al mateix paratge
encara, cap a espiar el passatge dels bancs de peix viatjadors!... Mai el xaval no havia comprès com ara que un pescador sense barca és un esclau de la
una presó. Tothom se n'havia anat, la platja era deserta, i encara el xaval continuava absort en el seu somni. Les hores de Sant Cristòfol eren
que la vista destriava força bé els objectes i, ja d'un tros lluny, el xaval va adonar-se que el consultor que cercava estava assegut tot sol en un
preparar-se a entrar de ple en les seves funcions; i, comprenent que el xaval estava encongit, el guaità afablement, procurant encoratjar-lo. —Vinc
Va fumar una estona en actitud pensativa, i, sobtadament, va preguntar al xaval: —Saps que són, golers? —Golers?... Uns aucells: oi? —Oi.
sa sang? Engega'l tot seguit. —No tan de pressa, s'avi —va respondre el xaval, aferrat a la seva il·lusió. —Demanar no ès vendre. A sa seua proposta jo
, Temme; vas bé: has de comprar un gussi. —Comprar-lo! —exclamà el xaval. —Oidà!... i diners? —Tu n'has guanyats, caret —insinuà el vell,
i diners? —Tu n'has guanyats, caret —insinuà el vell, observant el xaval a cua d'ull. —Pocs. —No tan pocs, per as nostro cas. —I
? —Deu pilocs de trenta escuts cada un. —Bah!... no ès cosa —exclamà el xaval, desil·lusionat. —Veieu?... No anem enlloc. Un gussi deu valer trenta o
sobrarà. Però també et convé coratge. Sigus homo! S'acomiadaren; i el xaval ja s'havia girat, anant-se'n, quan el vell l'aturà subjectant-lo per la
ombrívol i blavós, es reflectia a la paret de la banda oposada. El xaval ocupava un dels llocs més fosquejants; i això va semblar-li una sort,
-se, amb posat d'enuig, vers el seu fill. —No crec... —mormolà el xaval. —Prou! —féu ella, interrompent-lo. —¡Ni una paraula més! ¡
. Ès tard. Estic llassada. Sopem i... a dormir. —Com vulgueu —va fer el xaval, desconcertat. —Però... em dol que estigueu ressentida de mi. —T'hai dit
viure sense es teu perdó! —Vós, perdó a mi!... I ara! —exclamà el xaval, esfereït d'una santa horror. —¿Que ens hem tornat boigs, a casa? —Perdó
s'aclofaren en terra a poc a poc; i la dona, emparant-se de les mans del xaval i retenint-les entre les seves, jup el cap i ombrejada la vista pels
—féu ella. I amb uns termes que haurien sigut engelosidors per al xaval si un sentiment d'immensa pietat no l'hagués protegit contra tot altre,
ses teues suors... ¡Quatre cents escuts! —Quatre cents escuts! —repetí el xaval amb un to d'admiració i de recança que no pogué dissimular. —Sa teua
sa Boadella, i tu pescaves i jo fregia es peix, i...? —I sí! el xaval es recordava de tot, punt per punt; i de quan es girà mal temps i
d'aquelles coses. Va endegar els llums. Volgué que de totes passades el xaval prengués un brou de la reina; i encengué el fogonet d'esperit de vi,
d'una calaverada d'amor. ¡Quin alleujament d'ànima! Quina joia! Quan el xaval s'hagué retirat, encara la dona anà rient en la solitud. Rigué amoixant
i era amable i falaguera, i feia tots els possibles per trobar-se amb el xaval i retenir-lo al seu costat tant com podia; participava dels projectes
instant la canya es vinclà, assorollant les pedres que l'estrebaven, i el xaval va precipitar-se a empunyar-la. Havia fet sort: duia un peixàs. I es
moment a l'altre amb el fregadís i les estrebades: calia evitar-ho. El xaval s'apoderà del seu gec i d'una de les grosses pedres que suara li havien
gec va anar-se replegant i apilocant, i a l'últim ja no servia de res. El xaval i la serposa bèstia forceguejaven cos a cos, a la barreja: ell pegant-li
això tots varen encuriosir-se, i, preguntes i repreguntes, obligaren el xaval a contar les peripècies de la seva pesca i de la seva brega; i la dameta
seria pas el primer cas de mort sobtada. ¡Era ben trist, allò! I ell, el xaval, ja s'ho havia temut, que una criatura tan noble i tan fina no resistiria
Àdhuc, a la vora d'allà on el còdol s'arrodonia com un muscle, el xaval llambregà un rest de perles que blanquejaven sobre la verdor de les

  Pàgina 1 (de 7) 50 següents »