×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb xaval |
Freqüència total: 335 |
CTILC1 |
"Ep, assossega't. Ascendirem fins al xaró?", preguntava, encuriosit, el | xaval | . "Sí, fins al propi xaró. Jo en sóc l'amo", li assegurava el vell | seguint. Tan sols pot creure aquest dejuni qui 'l passa. Y no portan pel | xaval | lo diná. [(al vehí.)] per mes qu' abusi, ja que m' ha deixat | he vist macarrons. Ella. Com crida! Ell. Be; es que 'l | xaval | lo diná ja 'l fa delí. Ella. Hont vol que li posi? | morí sobtadament i fou enterrat ací on caigué—. Mentrestant passen dos | xavalets | d'ull viu i peu descalç: surten de l'escola i s'aturen a besar devotament | esser gayre a propòsit per mantindre l'ordre degut en una quarantena de | xavals | de dèu anys, incapassos de compartir les admiracions de llur mestre per | perquè l'empolainés un xicot que no li arribava a la gropa. El pare del | xavalet | li anava donant ordres sense moure's del jaç, amb les mans al clatell i | I un xic decantats, així que el marxapeu s'eixampla obrint plaça, els | xavals | que fan ballar la baldufa, com Déu fa ballar el món, llançant-la cada | deixava plorar llargament damunt dels marbres els gotellims vessats. El | xaval | apilotava en el recollidor cendres efímeres i els paperots de la tarda, i | d'unes taques rosses. Era que els bous i les vaques, menats pel | xaval | , tornaven de l'abeurada. Calia aprofitar aquell moment, abans que no | Quién quiere la suerte\.— Els polonesos venien corbates, i núvols de | xavals | amb la caixa al braç, quan no disputaven entre ells, us volien netejar | que ell amb raó s'esperava un gran aplaudiment. En aquest últim cas el | xaval | restava tot desconcertat; brandava el cap amb tristesa i pensava: —Pobra | i que, mal que toqués a palp de mà la revoltura d'abundosos cabells del | xavalet | de deu anys, no podia eximir-se de l'esgarrifança que li causava el | sovint n'Àuria Maresa dinava a les cases on s'esqueia a treballar, el | xaval | estava avesat a endegar-se ell mateix la minestra de migdia, i quasi | aquestes coses, o altres de la mateixa traça, moltes de vegades el | xaval | s'entendria tant i tant, que fins i tot se li enaiguaven els ulls. A | a-Déu... No res... tenia ganes d'abraçar-vos... i... ja està! El | xaval | tornava a la seva cadira, i la dona restava un moment astorada. Què era, | ha d'anar-hi? —Perquè encara no sóc ningú, jo —va respondre humilment el | xaval | . —¿Que no veieu que sóc un marrec de dotze anys i mig? —Un raig així | dos interlocutors s'aclofaren a la sorra cara a cara, i l'home va dir al | xaval | : —Vui començar per explicar-te es meu cas, Temme. Jo no sóc homo d'aiga | —exclamà en Bonosi rient i pegant amistoses manotades sobre el muscle del | xaval | . —¡Ui, ui, com t'entusiasmes, tan mosca morta que sembles! Bo, bo | Però mentrestant, tu i jo podríem fer un tracte. —Quin? —preguntà el | xaval | amb emoció. —Mira: gussi, rems, veles, ruixó, palanqui, palangrons, | per tota contestació, es llevà dempeus, i, ventant un patac al muscle del | xaval | , li va dir: —Aixeca't i mira aquest gussi. Vint-i-un pams. Sa nata per a | a mitges, tot a mitges. Ambdós anaven donant volta a l'embarcació: el | xaval | contemplant-la embadalit, i l'home amostrant-n'hi les bones qualitats, | quina plugeta d'or m'ès caiguda a sa mà? —Una mica massa —va respondre el | xaval | . —M'ha semblat que ell, s'homo, es posava a sa raó, i vós tira | coneixement. —Fins a fi de mes et dono de coll. Varen acomiadar-se, i el | xaval | agafà les seves canyes i la seva olla, i s'encaminà cap al mateix paratge | encara, cap a espiar el passatge dels bancs de peix viatjadors!... Mai el | xaval | no havia comprès com ara que un pescador sense barca és un esclau de la | una presó. Tothom se n'havia anat, la platja era deserta, i encara el | xaval | continuava absort en el seu somni. Les hores de Sant Cristòfol eren | que la vista destriava força bé els objectes i, ja d'un tros lluny, el | xaval | va adonar-se que el consultor que cercava estava assegut tot sol en un | preparar-se a entrar de ple en les seves funcions; i, comprenent que el | xaval | estava encongit, el guaità afablement, procurant encoratjar-lo. —Vinc | Va fumar una estona en actitud pensativa, i, sobtadament, va preguntar al | xaval | : —Saps que són, golers? —Golers?... Uns aucells: oi? —Oi. | sa sang? Engega'l tot seguit. —No tan de pressa, s'avi —va respondre el | xaval | , aferrat a la seva il·lusió. —Demanar no ès vendre. A sa seua proposta jo | , Temme; vas bé: has de comprar un gussi. —Comprar-lo! —exclamà el | xaval | . —Oidà!... i diners? —Tu n'has guanyats, caret —insinuà el vell, | i diners? —Tu n'has guanyats, caret —insinuà el vell, observant el | xaval | a cua d'ull. —Pocs. —No tan pocs, per as nostro cas. —I | ? —Deu pilocs de trenta escuts cada un. —Bah!... no ès cosa —exclamà el | xaval | , desil·lusionat. —Veieu?... No anem enlloc. Un gussi deu valer trenta o | sobrarà. Però també et convé coratge. Sigus homo! S'acomiadaren; i el | xaval | ja s'havia girat, anant-se'n, quan el vell l'aturà subjectant-lo per la | ombrívol i blavós, es reflectia a la paret de la banda oposada. El | xaval | ocupava un dels llocs més fosquejants; i això va semblar-li una sort, | -se, amb posat d'enuig, vers el seu fill. —No crec... —mormolà el | xaval | . —Prou! —féu ella, interrompent-lo. —¡Ni una paraula més! ¡ | . Ès tard. Estic llassada. Sopem i... a dormir. —Com vulgueu —va fer el | xaval | , desconcertat. —Però... em dol que estigueu ressentida de mi. —T'hai dit | viure sense es teu perdó! —Vós, perdó a mi!... I ara! —exclamà el | xaval | , esfereït d'una santa horror. —¿Que ens hem tornat boigs, a casa? —Perdó | s'aclofaren en terra a poc a poc; i la dona, emparant-se de les mans del | xaval | i retenint-les entre les seves, jup el cap i ombrejada la vista pels | —féu ella. I amb uns termes que haurien sigut engelosidors per al | xaval | si un sentiment d'immensa pietat no l'hagués protegit contra tot altre, | ses teues suors... ¡Quatre cents escuts! —Quatre cents escuts! —repetí el | xaval | amb un to d'admiració i de recança que no pogué dissimular. —Sa teua | sa Boadella, i tu pescaves i jo fregia es peix, i...? —I sí! el | xaval | es recordava de tot, punt per punt; i de quan es girà mal temps i | d'aquelles coses. Va endegar els llums. Volgué que de totes passades el | xaval | prengués un brou de la reina; i encengué el fogonet d'esperit de vi, | d'una calaverada d'amor. ¡Quin alleujament d'ànima! Quina joia! Quan el | xaval | s'hagué retirat, encara la dona anà rient en la solitud. Rigué amoixant | i era amable i falaguera, i feia tots els possibles per trobar-se amb el | xaval | i retenir-lo al seu costat tant com podia; participava dels projectes | instant la canya es vinclà, assorollant les pedres que l'estrebaven, i el | xaval | va precipitar-se a empunyar-la. Havia fet sort: duia un peixàs. I es | moment a l'altre amb el fregadís i les estrebades: calia evitar-ho. El | xaval | s'apoderà del seu gec i d'una de les grosses pedres que suara li havien | gec va anar-se replegant i apilocant, i a l'últim ja no servia de res. El | xaval | i la serposa bèstia forceguejaven cos a cos, a la barreja: ell pegant-li | això tots varen encuriosir-se, i, preguntes i repreguntes, obligaren el | xaval | a contar les peripècies de la seva pesca i de la seva brega; i la dameta | seria pas el primer cas de mort sobtada. ¡Era ben trist, allò! I ell, el | xaval | , ja s'ho havia temut, que una criatura tan noble i tan fina no resistiria | Àdhuc, a la vora d'allà on el còdol s'arrodonia com un muscle, el | xaval | llambregà un rest de perles que blanquejaven sobre la verdor de les |
|