×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb abstret |
Freqüència total: 349 |
CTILC1 |
la siora Ernesta Bacco. "Come?", va contestar Dànae, | abstreta | en els seus pensaments. "Digo, zovene, se vu stè ben", va | Sembla que parli. Què bufona que és! —I quedà un moment embadalida, | abstreta | , contemplant-la. Tino Costa tornà a mirar la dona. Ella s'havia tret el | veure-la el seu padrí. Mila vivia encara en el mateix estat d'atordiment, | abstreta | sempre i sempre amb el pensament en aquella nit, tan enfonsada en ell, | la noieta podia veure com la seva mestressa romania llargues estones | abstreta | , mirant al lluny, seguint amb els ulls la cinta del camí. A voltes roman | d'Anselma, però de seguida se'n distreu i roman mirant fix al seu davant, | abstreta | totalment. Anselma guarda silenci. La mira i sent estrènyer-se-li el cor. | estaria amb vostè?" "Sí, Anselma: estaries amb mi..." Roman encara | abstreta | un instant, en silenci. I després: "T'ho prometo, Anselma". No: aquest | alè, i es precipità plorant als seus braços. Mila li somrigué dolçament, | abstreta | encara al primer moment, i sentí que un plor dolç li humitejava els ulls. | tenia una altra cosa al pensament. Estava en una immobilitat tal, tan | abstreta | i tan absent, que Maria del Carme no gosà interrompre-la i s'estava en un | de realitats acudís, com a lector, als llibres d'evasió, i que l'home | abstret | o poruc de la realitat anés als llibres que li'n donessin notícia. Però, | interessant. Parlo també amb en Lleonart, que té sempre el mateix aire | abstret | , il·luminat, rilkeà. 23 desembre. Dels diaris es desprèn | havien d'estar. Ella mira cap a l'home que l'acompanyava, el qual sembla | abstret | , escoltant les tres conferències simultànies que els altaveus van | a la cadira, on s'instal·la obliquament, tombat cap a la noia que sembla | abstreta | en tot de pensaments que l'obliguen a moure els dits d'una mà com si | confusió, en un desassossec continu. Estava a la porta de casa, dempeus, | abstreta | i entristida amb els seus pensaments, quan veié el seu germà que | És el costum d'aquí. /Amèlia\ És igual. /Andreu\. [( | Abstret | .)] És clar. [(Pausa. Se sent la sirena d'una fàbrica.)] | i he vist... /Andreu\ No me'n parlis, t'ho prego. [(Ell queda | abstret | , assegut en el banc; Amèlia, lentament, es retira pel fons.)] Ha | )] És tard, sents, Amèlia? On tens la roba? /Amèlia\. [( | Abstreta | i assenyalant la porta de l'única cambra que hi ha a la barraca.)] | d'hora per no trobar ningú, mal hagués glaçat la nit abans. Restava | abstreta | en el silenci aromós d'encens del temple, bressada pel corrent llunyà, | molt car; a preu ja sap Déu de quins sacrificis. I resta així un minut, | abstret | , corbat amb els trets del dolor senyalats al rostre. Pere s'acosta més i | o quan feia alguna visita, la va seguir de lluny. En va; sempre sola, | abstreta | , pàl·lida. Però el nom de l'advocat no li arribava mai als llavis; i | d'obeir, i un cop neta de mans, es restituïa a la seva normalitat, | abstreta | o distreta, indiferent a les ingènues mortificacions que li infligia | al company que esmorza ajaçat al costat meu, però a Mistral... Jo esmorzo | abstret | , no sé què menjo. L'amic em veu preocupat. "Tant de coratge que tenies?" | un sobre. El deixa damunt la taula. Consulta la seva mare. Mònica està | abstreta | , no respon. —Potser podríem esperar més tard... Mamà, què et sembla? | què pensava. —Li hi quedarà un senyal per sempre! —va repetir ell, | abstret | . I aquests mots van prendre de sobte un enorme significat per a tots dos. | a la feresa. Durant aquell moment quedà el Mal Únic | abstret | del propi mal, per una estona bo com un neci, desarmat | de densitat. A la mateixa disciplina es sotmet l'investigador quan, | abstret | aparentment de tot allò que el volta, formula un nou teorema. Tampoc, en | i dels colors que vesteixen les coses aquell que tanca els ulls i viu | abstret | en el record? Això mateix sap de les coses i dels homes aquell que en | an aquell amagatall que havia de trobar un dia o altre. El meu pare, | abstret | com estava amb l'entendriment alcohòlic, hi havia mesos que el pobre home | és menys pregon que metòdic, no exercita sinó la seva memòria; és | abstret | , menyspreador i apar que rigui tota hora dintre seu dels que li sembla | i entelats, descobrí, allà al fons de la farmàcia, l'enamorada parella, | abstreta | en encegada conversa. Retrocedí vivament, sens ésser vist, i anà a | la conversa. Paulina reposava en un sofà. El seu marit la guaitava | abstret | , com si no s'adonés de la meva presència. Jo vaig acomiadar-me, i vaig | tan afectat, se li anava tornant rondinós. Descabdellant records, entre | abstreta | i cavil·losa, dexat el menjar damunt l'escon, li venia a la memòria el | de con. Puja i baixa les mans refinant-la. Genolls a terra, l'infant és | abstret | . Ha deixat quasi ben perfecta la representació. Creua els braços. | Estava desconegut. No era pas el mateix home d'altres anys. Sempre | abstret | , sempre rumiant, ara concedint l'imperi universal a la matèria grollera, | ha passat mai, en hores de callada meditació o de peresós ensomni, restar | abstrets | amb els ulls fits, clavats amb persistencia, en el més fútil accessori, | i corria al costat de Laia. La muller donava a l'home la benvinguda, | abstreta | , llunyana, inaferrable, el braç caigut. I mai no pogué Quelot rompre el | de la mort. Un carrer. —Ep! —Apa! S'havien saludat. L'Anton, | abstret | ; l'Esteve amb rancúnia. Aquell marrec se li'n duia la Laia? Nyicris! La | anys no li passen. Cercava aprovació: —Eh, Quelot? No l'oïa, l'altre, | abstret | . Xerricava: —Si així fos... Aquella... L'entengué l'Esteve. | suggerits pels conreus i suredes que anaven trobant, Innocenci caminava | abstret | , melangiós, però encisat per les variades i frondoses perspectives que a | a frec de les parades de flors sense veure-les ni flairar-les. Marxava | abstret | i cohibit. Tan de nou li venia d'acompanyar la seva enamorada pels | en la seva puixant vida interior. Miró és un home que viu constantment | abstret | , reconcentrat, amb tot el seu ésser fit en els batecs de la seva vida | l'orella. Reposa la mirada sobre les coses, us mira sempre una mica | abstret | . Fa l'efecte que En Fabra enraona amb la gent mantenint una actitud | no endevinés els límits entre la simulació i la follia. Anava pel món | abstret | en els seus somnis de poeta. Dialogava sol pels carrers i places de la | seia en un recó, debatent-se amb les seves angúnies de savi eixalat; tan | abstret | , que Maria Pia, al cap de prop d'una hora d'esperar debades, gairebé no | la caldera fent uns virolaments que haurien encisat a qualsevol no tan | abstret | com Arandó. Així s'escolà tota la nit. L'alba llustrejava, els ocells es | conscient, ella s'enfonsa en la flomba profunda de l'ésser, submergida i | abstreta | en el joc inconscient de la creació, d'on ve que l'amant, en caure-li la | , molt, ¿i com va anar el sopar?... Si sabés d'on vinc... De tan | abstret | , topes amb en Santiago que ha afluixat el pas per esperar-te. Ah, ets tu! | implica una capacitat racional limitada, incompleta. Així, la raó humana, | abstreta | de la presència de la mort, esdevé el que és exactament: un pur joc | pels voltants de l'ermita, badocs i suspesos. La tarda sembla separada, | abstreta | del temps —una mera creació de l'esperit. Si jo pogués imaginar, crear un | temoroses que no fes un disbarat, i en veure que En Vadoret menjava | abstret | amb els ulls fits a la llunyania es tranquil·litzaven qui-sap-lo. | fugides per les muntanyes que voltaven l'ermita! Molts dies tornava tard. | Abstret | , passava llargues estones a la pineda, i quan s'adonava que era tard, la |
|