Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

mans delicades", advertia, només amb el pensament, el Tità al seu amic	botxí	. "El foc que vas robar te les hauria d'haver cremades", li contestaven,
em comprendrà i m'absoldrà, i entretant jo em comportaré amb dignitat,	botxí	i reu alhora de la forçosa pena, negres bucs estel·lars endins, en acatar
era la de la dona, i m'inclino a creure que ella ha estat el meu	botxí	, però no ho asseguraria davant cap jutge. En coses tan greus cal no
no passen per a nosaltres d'ésser un somni; en canvi, els monstres, els	botxins	, els podem veure cada dia: estan com amagats en la vida, invisibles,
ara l'anima una ràbia sorda i tan carnissera com l'obra d'aquells tres	botxins	que han destrossat la mare. Lluita doncs, es tomba, esgrimeix un puny que
alta, tibada pel seu pes. Una trampa se li ha obert als peus, a frec del	botxí	encaputxat que contempla mefistofèlicament la llengua sortida que
que els dóna un aire asexual, i a mi em fa l'efecte d'un uniforme de	botxí	. La cara, o, més ben dit, la calavera, d'aquesta senyora projectà la
la resurrecció de la carn. Dic de la carn! Em sents,	botxí	? Senyor, família meva, hi ha joves lluitadors
per estrafer la parença que em donà el cop del	botxí	. Aleshores semblants coses acostuma d'afegir:
és veritat. David vers el jagut es precipita i esdevingut	botxí	i soldat amb l'espasa enemiga decapita Goliat,
arriba, empeny la porta i entra sense fer renou. El	botxí	cavava a l'horta car tot just eren les nou, però el
ho comporta, l'altre sospesa i remou. Ferreny, el	botxí	l'exhorta a no fer-ho dient: —Prou! Aquest crit el
absència de la cama: ta mitja vida proclama error de	botxí	novici. XXII "/Le bon Dieu me dit: chante, chante, pauvre
Ells són bons però no es decapitaran. El germà dels oncles és	botxí	. El botxí és bo, però els gats estan prop de la tia
no es decapitaran. El germà dels oncles és botxí. El	botxí	és bo, però els gats estan prop de la tia del meu pare.
però els gats estan prop de la tia del meu pare. D'un	botxí	, a un espia, per una llitera, amb llur cosina.
després del sopar del casament, o si es tractava del somriure d'aquells	botxins	imperials que cosien un home dintre d'un sac, en companyia d'un gall,
de fe literari va ésser fet en silenci, secretament, no sense que el	botxí	, sacrificant les víctimes, sentís despendre's quatre roses mastegades de
i que es podien aixecar i enllaçar a la cofa (veg. fig. 26). El	botxí	de l'altar de Santa Llúcia de Mur porta el cap protegit per una ventalla
la identificació dels uns amb les altres sigui difícil i arriscada. El	botxí	del retaule de l'església de la Sang d'Alcover, pintat entre
en aquest moment, si poguessis? —Si l'haguessin de matar i no trobessin	botxí	, jo en faria. L'estupor es pintà a la cara de tots. El mestre empal·lidí.
al pis. En trobar-me sol, em vaig estendre al llit. Vaig posar aquell	botxí	de llibre arran del coixí, com si fos la companyia d'una estimada, i de
el prenia i me'l mirava silenciosament, com si l'interrogués. "Aquell	botxí	" era generós. Tenia el meu secret i me'l revelava amb una sinceritat
de la seva fi immediata, ineludible, ja ha fet la meitat de la feina del	botxí	; l'esperit ja ha rebut el cop decisiu, ja s'ha desprès de tot accident i
suggestions de fora. Vaig anar a cercar el llibre. Vaig estrènyer el meu	botxí	gelosament, amb amor, com per fer-me perdonar aquella traïció d'haver
Julia. Deliras. Vols mon amor y no miras qu' ets lo meu propi	butxí	? Escena VI [Dits y Ton, que 'ls sorprén.] Ton. (¡Los
cas ¡Deu meu! Digas ¿cóm puch estimarte tu que podrías salvá 'l y ets lo	butxí	del meu pare? Timb· Salvarlo jo? Julia. Y ho duptas?
ni honra, puig tals dictats se mereix aquella que afecte posa al qu' es	butxí	del seu pare y sa ventura li roba. [(Pausa)] [(Carinyosament.)]
y dolorosa contra mon nóm y ma vida, contra ma vida y ma honra! Calla,	butxí	de ma vida, [(al cor)] conciencia que 'm trastornas y contra mí te
No'us vull veure. Roch· Soch ton pare. Julia.	Butxí	sou de ma vida. Lladre vil de ma honra y ma ignocencia. Roch·
motius; els teus "secrets" motius... I em mira com si jo fos el seu	botxí	, i no sap que al meu lloc... Josep, els ulls dilatats per la ràbia,
els homes alcen el cap i diuen: "Fa bon temps", i estan contents. Oh,	botxins	de vosaltres mateixos, ¿heu oblidat ja aquesta humil satisfacció del
... Espera... Sí! Ah! Ja no ho sé. He somiat aquest crim. Però tu,	botxí	de la teva pròpia mare, tu l'has comès. Les Erínies [(rient i
mare, tu l'has comès. Les Erínies [(rient i cridant)]. —	Botxí	! Botxí! Carnisser! Orestes. —Electra, darrera aquesta porta hi
tu l'has comès. Les Erínies [(rient i cridant)]. —Botxí!	Botxí	! Carnisser! Orestes. —Electra, darrera aquesta porta hi ha el
transformant la tortura en armes hòrrides contra el	Botxí	; llavors, contra l'estrèpit del seu giny poderós, podrà
enfilant-se branques amunt gairebé com un raspinell; i, sovint, com un	botxí	, mata ocells copejant-los el cap; i moltes vegades l'he vista i sentida
per a expressar la repugnància que mereixia als ulls del poble el	botxí	dels seus millors homes. Tal vegada l'entusiasme era degut a l'agraïment
temor del ridícul, perquè estava a punt de morir. "Sí, jo sóc Guadet.	Botxí	, fes la teva feina. Vés a portar el meu cap als tirans de la pàtria.
és el més odiós. I el més honrós, també. La descàrrega de l'escamot de	botxins	obeïa el crit de comanament del general facciós: "¡Muera la
lleu extremitut, que mortal! ¿Era versemblant, a més, que els minyons del	botxí	no haguessin previst i parat aquesta possibilitat? ¿Era probable que el
Jo bocallejava per trobar halè! No hi havía dubte del designi dels meus	botxins	—oh! els més inexorables! oh! els més demoníacs dels homes! Vaig recular
tu i al tirà que t'envia, ocellot de malastre, que t'has avingut a fer-te	botxí	, servidor d'aliena rancúnia. Ningú no dirà que no siguis amatent a la
l'estima més que l'or i el poder i la bellesa de les dones, i presons ni	botxins	no podran aconseguir que cessi de lluitar fins a la mort per recobrar-la.
a fi pròxima. Aviat fou aconseguit, estès a terra, subjectat per un dels	botxins	que li pujà a cavall i no el deixà moure; altres dos li desnuaren les
que es sentien a les entranyes llevat d'espia, d'assalta-camins o de	botxí	, cridaren a la una: "—Ara és la nostra! Aquest és l'home que ens convé
per als homes de raça inferior que no es saben entendre, tot un poble de	botxins	i d'estiracordetes! Mentrestant, l'ordre nou anava afermant-se i
per als homes que hi pateixen! Pietat per a les víctimes! Pietat per als	botxins	! Desventurat el cor que rosega la dent de l'enveja. Trista la sang que
etern clavat en creu encara una altra volta, assotat i escarnit pels	botxins	i al cap la corona d'espines. Les llàgrimes li van cara avall de dolor i
categòricament de quin costat es decanten les seves simpaties, del del	botxí	o del de les víctimes. Però examinem la qüestió sota un altre aspecte. La

Pàgina 1 (de 24)

50 següents