DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
cantar M 198 oc.
càntar M 2 oc.
cantar V 15180 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb cantar Freqüència total:  15380 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

Butterfly\. L'enveja us rosegaria si sabíeu quina veu d'or canta la part de la senyora papallona, i per això no us ho diré. Apol·lo És el
ajagut solitari a frec de rompent, em recito uns versos en els quals es canta que una llengua, tallada en la seva última rel, damunt la terra negra
tots els seus inacabables poemes, els pesadíssims versos que ell mateix cantava? No vaig parar orelles als capciosos suggeriments de Naupli, i Egist no
l'aigua del torrent: "Quan troba pedres al seu pas, s'agita alegrement i canta. Després sembla altra volta enyoradissa: sembla que visqui en una espera
del seu promès li dedicaren belles cançons. A Mila, en les cançons que li cantava la ronda, va semblar-li que sentia ressuscitar els seus somnis, que
aigua. Acabat el banquet, el vell Candaina, animat per l'alegria i el vi, cantà unes "boleries" apreses a Cuba durant la seva estada en aquella
nora un ball molt mogut, corejat pels assistents, alegres tots pel vi i cantant en veu baixa entorn d'ambdós, bo i acompanyant-se picant de mans. Un
acompanyant-se picant de mans. Un d'ells, al compàs de les mans, es posà a cantar: El vell de can Borraina quan va a la plaça, quan va
de les notes de l'acordió, tocat per les àgils mans de l'hereu, i tots cantaven en veu baixa, Mila s'havia parat de sobte i, amagant el rostre, s'havia
en ella amb ímpetu de torrentada, i tot en la seva ànima semblava cantar com un matí de primavera amb el ressò de la seva paraula. El temor se li
i les orenetes, com en els contes. I dins mon pit sento que el meu cor canta d'alegria." I amb tot, alguna cosa —no sabia què—, tal vegada una resta
com la trista Ventafocs. Però un dia, mentre guarda els seus porcs i canta per alleujar les seves tristeses, ve't aquí que, de sobte, veu venir un
A Mila, asseguda ara al pedrís de la porta, les estrofes de la cançó li cantaven per l'esperit i difonien per tot el seu ésser una misteriosa excitació.
reclamés amb més o menys intensitat el seu lloc en la seva ànima. Mila la cantava ara a mitja veu, tremolosa, per tal de desfogar el seu pit d'aquell
cap al cel; les flames ascendien alegrement en la nit clara; es sentia el cantar dels infants, que amb les mans enllaçades giraven entorn de les fogueres.
de trobar. Travessaren la plaça per entre l'alegria dels infants, que cantaven encara i giraven a l'entorn de les flames ja debilitades. Nogensmenys,
? Saps què ha dit la teva mare? Mila, agafada al braç d'ell, es posà a cantar en veu baixa: —Si em pega, com si no em pega, jo a la plaça vull
jo a la plaça vull anar, jo a la plaça vull anar... —Ara cantes? Mila, Mila... Mira que acabaré per creure que... —Què? No li digué res.
Ambdós acudien a casa seva, i molts dies s'hi quedaven fent música, cantant i bevent, a voltes fins a la matinada. Per aquells dies se'l veié també
sentia sanglotar dolçament d'amor sobre el seu cor, i la seva felicitat cantava per tot ell, i tota la seva ànima era una festa de recòndites alegries.
tossals. Celebraven llurs festes, s'alegraven en els natalicis, reien i cantaven en llurs noces, ploraven als enterraments, treballaven les terres,
alguna facècia plena de malícia inofensiva. I, en efecte: —Vols que et canti una cançó, Mila? És d'un frare i una pastora. Espero que t'agradarà. I
una cançó, Mila? És d'un frare i una pastora. Espero que t'agradarà. I cantava: Quan l'arbre és verd, l'ombra n'és bona. A sota
rull de cabell ros caient-li sobre el front —una innocent coqueteria—, i cantar, cantar en veu baixa per l'alegria que vessava del seu cor, i
cabell ros caient-li sobre el front —una innocent coqueteria—, i cantar, cantar en veu baixa per l'alegria que vessava del seu cor, i contagiar-los tots
que vessava del seu cor, i contagiar-los tots amb la seva alegria. Cantava cançons d'amor, de guerra, de baralles: cançons apreses no se sabia on;
d'amor, de guerra, de baralles: cançons apreses no se sabia on; en cantava també de tristes, però els imprimia un accent tal, que fins en aquestes
Moltes vegades es quedava allí fins a la matinada bevent i fumant i cantant. Les darreres cançons sempre sobreeixien de joia i d'entusiasme, i, a
ja entre els vapors de l'embriaguesa, exaltat per l'alegria, es posava a cantar amb ell, i acabava per alçar-se i posar-se a dansar. Quim Bisa es
a l'estudi: li agradava, al contrari, sortir al camp, dibuixar, córrer, cantar, contemplar la posta del sol, admirar els arbres, embadalir-se amb el
que creixia i l'arravatava, i ell s'aixecava i començava a dansar, a cantar i a dansar fins a caure rendit amb tot el seu ésser palpitant. Però
de les seves inquietuds, i en què en cada gota de la nostra sang es sent cantar la nostra alegria. Intentà, una vegada encara, atreure'l a aquella
anava al record de l'antiga cançó de la dida del rei, la cançó que li cantava tia Càndia del Noro essent ella petita i que tantes vegades l'havia feta
a mi i tot em convindria resar. —Resa a sant Francesc; ell que va fer cantar una cigala i convertí l'aigua en vi —així ho conta la llegenda— tal
sobre un entarimat, il·luminada per ciris posats en canelobres i cantava cada nit noves cançons: hauríeu dit que era sempre la mateixa cançó,
mariners borratxos somreien amb els ulls encesos de luxúria, mentre ella cantava mostrant el seu cos gairebé nu. Ho feia en un to distret, i la seva cançó
i en l'espessa atmosfera de fum vibrava una sorollosa animació. Així cantava ella, i així giravoltava sobre la tarima, i tornava a giravoltar i a
ella, i així giravoltava sobre la tarima, i tornava a giravoltar i a cantar —nit darrera nit—, i a parlar de l'aigua blava i de la llum de la lluna
feien sonar llurs instruments, i també com ells, més envellida cada nit. Cantava indiferent a les mirades que es clavaven al seu cos des de l'ombra,
Quan veuria Tino Costa li somriuria des de l'entarimat, sense deixar de cantar, i acabat el seu treball, vindria a reunir-se amb ell. Beurien, es
la substituiria, sobre les taules, sota la llum tremolosa dels ciris per cantar al seu torn la seva cançó d'amor, amb tants besos, tanta lluna i tanta
s'esforçà per caminar recte i no ho aconseguí. Més enllà tornà a cantar: /Una mañana de mayo le declaré mi pasión. ¡Ay, rosa bonita, ay, rosa
rosa bonita, ay, rosa de amor! le declaré mi pasión\... Però ara la cantava amb un accent molt trist, com si hagués de posar-se a plorar. Es trobà
de la vella cançó: /¡Ay, rosa bonita;| ay, rosa de amor!\ La cantava cada vegada amb un accent més trist, com a punt de plorar, com si plorés.
cigarret, sense pensar que no en tenia cap; deixà de buscar-lo, i tornà a cantar: /Era bonita y chiquita; yo la quise de verdad\... S'interrompé
un infant brut i raquític: el bressava en la mateixa cadira i li cantava una tonada, sense paraules. La vella amb prou feines si el mirà;
interrompé un instant la tonada, saludà amb una mena de grunyit i tornà a cantar i a bressar. La seva companya aleshores s'avançà tot pregant-li que
res; travessà l'estança de fora sense veure la vella, que havia deixat de cantar i tenia l'infant adormit a la falda; baixà maquinalment l'escala fosca i
enguany sonaven en la seva ànima amb ressons de negres presagis. Ara cantava una veu d'home, sola, admirable de to, mentre els instruments
del vigilant s'apagà en el darrer carrer (aquella nit no s'havien sentit cantar els infants); ell, Tino Costa, havia estat escoltant com repetia la

  Pàgina 1 (de 308) 50 següents »