Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

i Euforió no és mai ningú, ni per comparança amb el destí que	cregui	més humil." Ate "Si algun cop t'inclines a fer mal o a lliurar-t'hi
Mentre li llevaven la pell, durant l'esgarrifós suplici, Màrsias	creia	sentir encara la música que havia estimat tant, cada cop més apagada,
a la nostra dreta o a la nostra esquerra: uns presagis que, sense	creure	'ls gens, ens fan somriure amb un punt de recança per haver-se esvanit
citacions. Cassandra "Se'm va concedir el do profètic, però ningú no	creu	el que anuncio", es desesperava Cassandra. "En primer lloc, perquè
dominarà. Estranya meravella per a nosaltres, els homes d'ara, que ens	creiem	doctes en llegir de biaix quatre llibres mal pensats i mal escrits i que
amb el seu caràcter, la senyora Magdalena Blasi. Una amazona No	creiem	que es tracti d'Ael·la, Celaeno o Antíope, i és evident que l'artista no
en mèrits i en subtileses. Alguns em qualificaran de simple tossuda, i	crec	que aquests tindran més raó que els qui triïn l'agraït expedient
colpeix. L'última veu que he distingit era la de la dona, i m'inclino a	creure	que ella ha estat el meu botxí, però no ho asseguraria davant cap jutge.
i secrets de les quals el destí m'ha elegit com a clauera." Teseu "No	crec	que hagi passat res de greu, és més, n'estic segur, però el cas em
que fa a l'arriet, esquerp i lleig, d'ullots malèvols, em decantaria a	creure	'l d'un bastard llinatge. I heus aquí que, quan en el meu record reviuen
per allargassar la rosegada de la vacuïtat de l'estona. "Encara que tots	creiem	o hem cregut en un jueu o un altre. Els penúltims joves, en indis o
la rosegada de la vacuïtat de l'estona. "Encara que tots creiem o hem	cregut	en un jueu o un altre. Els penúltims joves, en indis o xinesos. Els més
més menuda, més encorbada, mirant-lo i tornant-lo a mirar, com no gosant	creure	el que veia. —Com estàs, mare? Sóc jo. —Tino, fill meu: benvingut
es redreçà, abrandat: —M'ho has tirat tu? —digué, com si no ho gosés	creure	. I féu el gest de córrer cap a ell. Tino Costa no féu el més petit
Manuel l'advertí: —Per què no et domines, Mundeta? Ell és bo i t'estima,	creu	-me a mi. ¿Per què no calles quan ell s'enfada, i no esperes que se
viure molt malament, ja del principi de casats. —I tan malament! Per què	creieu	que es queda ell tots els estius a la seva hisenda d'Argona? Per què
que es queda ell tots els estius a la seva hisenda d'Argona? Per què	creieu	que quan en torna s'entafora a la seva hisenda d'aquí i a penes el veuen
parlar de les seves disposicions per a aquell art, mai no havia pogut	creure	que fos capaç de realitzar una cosa com la que tenia al davant. Aleshores
a la plaça vull anar... —Ara cantes? Mila, Mila... Mira que acabaré per	creure	que... —Què? No li digué res. Ella va estrènyer-se de nou contra el braç
ell—, no passis pena, no et turmentis; t'ho repeteixo una vegada més i	creu	en això que et dic, Mila... Em creus? —Et crec. Mai més no te'n
t'ho repeteixo una vegada més i creu en això que et dic, Mila... Em	creus	? —Et crec. Mai més no te'n tornaré a parlar; t'ho juro. Mila complí
repeteixo una vegada més i creu en això que et dic, Mila... Em creus? —Et	crec	. Mai més no te'n tornaré a parlar; t'ho juro. Mila complí la paraula;
-te pena. I, amb tot, des de fa poc veig quelcom que em turmenta, que	crec	que t'hauria de dir. —Em sento talment lligada a tu —contestà ella sense
fos, com ho féu aquella nit, era una cosa que ningú no hauria volgut mai	creure	. El fet succeí cap a les deu, davant la taverna del Pintat, on un grup de
Així la veig, la vida. Vós que sabeu tant d'antigues llegendes, ¿no	creieu	que és d'ací d'on els antics poetes populars, els que encantaven la
populars, els que encantaven la imaginació dels infants i dels homes; no	creieu	que és d'ací —repeteixo— d'on varen treure la idea dels monstres, dels
idea dels monstres, dels ogres feroços amb què poblaren llurs selves? ¿No	creieu	que el bosc que imaginaren és la nostra vida, sempre assetjada de
—No: casat, no ho és. —T'ho ha dit ell, està bé: vull	creure	-ho; però, amb tot, ho podries jurar? —Sí, podria jurar-ho...
pegar! I no es pot aguantar, Mila! Callà com si encara no ho pogués	creure	. En la insistència amb què el fet ressuscitava en les seves paraules
el feia cruel.) Ell aixeca la veu i fa el valent, i es gloria de no	creure	en bruixes ni en fantasmes, i es riu del diable per pura presumpció, i
s'arrencà la bosseta, la llançà per terra i la trepitjà (això, no sé si	creure	-ho). Després tragué tothom de l'habitació, car no volia veure ningú. Saps
no et domines? ¿Et penses tal vegada que ets tu sola la qui pateixes? ¿	Creus	que a mi no em dol a l'ànima això que passa? Apa, apa, Mundeta, no
més. —Li passà el braç per l'espatlla, bo i consolant-la. —I,	creu	-me, no li diguis res. Domina com jo el teu dolor i deixa anar l'aigua pel
una resta de la seva fe d'infant, que es resistia en ell a morir, li feia	creure	que un dia havien de trobar-se tots i hi havien passat amb els millors
teu afecte de petit no s'esborrarà mai de la meva memòria, i, mort i tot,	crec	que el sentiré. Fes amb mi el que voldràs: pots censurar-me, insultar-me,
I ho havia fet fins a tal punt, que també ella havia arribat a	creure	's sola, a sentir-se desgraciada. No seria tot un engany? Què podia tenir
ella, ¿estava sola realment, per més que ell hagués arribat a fer-li-ho	creure	? I, encara, admetent que tot fos veritat: que ella hagués estat realment
una mica que ell fes cas d'aquelles coses i s'entristí; però el	creia	sincer i, encara que a contracor, s'hi conformà. Això no obstant, Tino
per a tot, per a suportar amb ànim tranquil la forçada separació mentre	cregué	de bona fe que la causa residia en el motiu al·legat per ell. Llavors
d'ella i el to decidit amb què les va pronunciar. La mirà com si no gosés	creure	el que sentia, com si volgués encertir-se que parlava seriosament.
silenci, i ella afegí encara: "Era tan totxa jo aleshores! Tot m'ho	creia	." I Tino Costa veié que una llàgrima li tremolava a les parpelles. Que
posarà un fre als seus llavis, subjectarà el seu cor, procurarà fer	creure	a Mila que l'amor que sentia per ella s'esvaní, i acostumar-la així a la
seus ulls. La tenia allí al seu davant, i era ella: Mila. A penes podia	creure	en tanta ventura, i, nogensmenys, s'estava sense moure's, gairebé
de tots els seus sentits, com si no acabés de comprendre, com si no	cregués	en allò que veia. Per què no es llançava ell als seus braços? Per què no
vers ell com una nena esverada, obstinada encara, a despit de tot, a no	creure	en allò que veia. En la veu d'ell hi havia quelcom nou, quelcom que no
Amb quina alegria li hauria cridat: "Tot és mentida, Mila. T'estimo! No	creguis	res. Sigues feliç com ho sóc jo. Estreny-me! T'estimo com mai, Mila;
ella. "No és a dalt?" —li havia preguntat per fi, resistint-se a	creure	-ho, malgrat que ho llegia en ella tan clarament—. "No, no hi és"
distrets. Enfonsats sempre i obcecats amb les vostres cavil·lacions, us	creieu	que ningú no us mira. Però jo t'he observat. Ja pots prendre aquest
que va matar un home." És veritat que va matar un home? Jo no ho puc	creure	. Tino Costa callava. Havia posat novament la mirada a la mà del difunt, i
a llur nínxol, a esperar. Una nit, en una d'aquestes, Tino Costa va	creure	, de sobte, reconèixer Sia —en el fons sempre portava aquesta por—, va

Pàgina 1 (de 1172)

50 següents