Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

aquesta observació, que no sóc jo el primer a fer, és d'una obvietat	diàfana	. Autolimitant-se, ni la "ciència" ni la "tècnica" no tornarien a
però llegia, no ho oblidem, castellà, català i llatí, la senzilla,	diàfana	, sonora primera frase l'enamorà: "Calipso ne pouvait se consoler
de mirar. Recordava vagament aquell gest dels ulls, alhora misteriós i	diàfan	, a la vegada profund i molt clar... Sí, se n'havia anat, ja no calia l'
París amb un fred miserable, i ara una tebior de primavera i una llum	diàfana	m'enlairen els pulmons per respirar totes les essències més descabellades
meva vista precisava les fulles dels cocoters. L'escalfor d'aquest aire	diàfan	havia fos la més mínima intenció de boira, i la transparència de l'espai
a uns quaranta-cinc apagats. Un d'ells, també el conec: és un home de veu	diàfana	que va pel món amb l'ull dret a la misèria i amb una cicatriu suspecta a
l'ombra solemne del piano de cua (el meravellós piano!): les porcellanes	diàfanes	: el batec del rellotge damunt el canterano. Tot seu, ella que no havia
escriptor i un expert militar, reïx com ningú a fer-nos veure de manera	diàfana	com eren utilitzades les armes en el moment de la lluita, de la qual
"culet", termes l'evolució semàntica dels quals és de	diàfana	evidència. L'esquena no necessitava una protecció tan eficaç com el pit,
que no sé on és, però precisament allí. Com també recordo, en una	diàfana	claror matinal —és a dir, a l'anada—, que, sortint d'un petit túnel,
impressió d'immobilitat predomina, i és encara accentuada per l'atmosfera	diàfana	, netejada, brunyida pel vent. Sembla que el paisatge somrigui amb un punt
i jardí des de la qual es veu Marsella, oberta de braços a la mar. L'aire	diàfan	s'anava embrunint, el port negrejava, l'aigua es tornava vinosa,
fins a la vora de la seu perduda, potser a la vista dels	diàfans	límits, i, amb oportuna excursió i les armes que
experimentat clarament que l'ànima també és carn, més movedissa, més	diàfana	; més lliure; però carn. I que la carn és també ànima, una mica
no és un malson ni una fantasia "nostra". Respon a la realitat més	diàfana	. Els literats són, som, per ofici, els dipositaris de les virtualitats de
el dret feudal aragonès. Però la noblesa valenciana obtenia així una	diàfana	ratificació dels seus privilegis. La burgesia ho acceptava. El patriciat
immortal resplendor dels mites clàssics, amb llurs divinitats gracioses i	diàfanes	, encara fulgura per la banda de mar, a llarg a llarg de les nostres
aventatjós de les nostres institucions de cultura obrera, es veu amb una	diàfana	claredat, enc que sols sigui considerant-ho del punt de vista topogràfic.
sempre són assolits vencent destorbs, entrebancs i obstacles, prova amb	diàfana	evidència —i així ho afirmen tots els testimonis imparcials— que
senyora Buxareu és tranquila i honesta: els seus ulls, d'una sinceritat	diàfana	, reflecteixen sempre la cara bruna del seu marit, i tot el sant dia no fa
perquè ans de tot li cal una actuació sòlida, transparent, clara, pura,	diàfana	, definida, fins elegant; en una paraula, s'ha d'assemblar a La Grange."
un païsatge somniat, s'hi transparenta l'escrupolós estudi de natura. Per	diàfana	i subtil que l'atmósfera aparegui, no deixa, per això, d'embolcallar les
el gra de la tela per a oferir la impressió de les atmósferes lleugeres i	diàfanes	. En uns fragments lluminosos s'acusa la vibració solar de l'espectacle
amb les ben impressionades visions suburenses d'en Batlle Amell; amb el	diafan	/Arrabal de Palma\, de Terrassa; amb el superb /Sol i
escampava el goig de la seva rialla. Pensava en Anton. Tot clar, tot	diàfan	per ella. La nit abans, unes paraules a cau d'orella i la cremor d'un bes.
Però té por de que la joia li salti a fora i reveli la dèria	diàfana	, de què l'home endevini. Baixa la vista. Decideix: —Si desaparegués...
com unes grans taques fosques que arriben fins al mar. L'aigua, plana i	diàfana	com un cristall, reflecteix les gracioses goletes amarrades al moll. Al
són esblaimats, i els cabells, humits. Ara que la llum és potent i l'aire	diàfan	, els meus ulls cerquen amb daler la terra. Eterna inquietud humana, etern
tan lluents i vivament acolorits. Una ondulació, com d'una flama verda i	diàfana	que hi passés per damunt, els comunicava de tant en tant una tremolor
Cada nova unitat d'Otel·lo ens prepara de manera molt	diàfana	per a la següent; ens hi prepara amb l'al·lusió a unes incògnites que ens
episcopal d'una manera més amable i controlada, però en el fons no menys	diàfana	. Durant el Carnestoltes l'espai urbà és ocupat de manera multitudinària,
amb les seves roques balmades sota les quals, en l'aigua quieta i	diàfana	, cuejaven anguiles i barbs; l'ermita, guaita de l'afrau, que li feia
s'obria al batent de la finestra i a través d'un tros de vidre no gens	diàfan	, únic que existia en tot el mas. Recordava també com les remors foranes
lliscava per la superfície del petit gorc, mateix que sobre un tel prim i	diàfan	, i alguna fulla de pollanc esgrogueïda, caiguda prematurament, flotava
la ruta i els plàtans semblaven coberts d'un polsim de neu. Com més	diàfan	era l'aire i més clara la nit, més tristesa feia de no veure apuntar en
per un sorral i després s'embassava en un meandre i restava immòbil i	diàfana	, tot recordant als homes i al bestiar acalorats la delícia d'una
d'Innocenci, tanmateix, era tota una altra cosa. Els vidres esdevingueren	diàfans	, els llautons brillants, el sòl esterrejat, els mobles en ordre i sense
s'ho porta. No fa gaire que ha eixit el sol i el dia es presenta clar,	diàfan	i tan pur que sembla una meravella. En aquesta hora, doncs, la visió del
rodona que tenia cent columnes tot al voltant. Cadascuna era un bloc de	diàfan	alabastre, esculpit i calat tan minuciosament que no ho sabria dir. El
vós, ja esteu absolt? —em pregunta, ensems que em regala amb una mirada	diàfana	com una albada... diàfana. —No, germana. Fa un mes que maldo i encara no
pregunta, ensems que em regala amb una mirada diàfana com una albada...	diàfana	. —No, germana. Fa un mes que maldo i encara no estic llest. Hi ha més
de l'esperit, i els pensaments em devingueren de sobte tan blaus i	diàfans	que la tapa de la meva clepsa semblava un cel de matineret d'estiu.
estels volen pel cel de Barcelona i es gronxen senyorivolment en l'aire	diàfan	. Amb dues canyes primes es fa una creu de Sant Andreu i se'ls afegeix pel
fabulosament elegant. La seva manera d'escriure és senzilla, clara,	diàfana	. No té mai cap caiguda en el recargolament de la frase tradicional
la pau de les pinedes, i a voltes, tot d'una, s'aclaria per tornar-se	diàfana	i poder copsar les meravelles dels llocs solius que descobria amb les
Una vegada em mirà somrient, però somrient d'una manera joiosa,	diàfana	, de la manera que hom mira el mar des de dalt d'una serralada en
A poc a poc el cementiri s'anava omplint de mantells blancs que la claror	diàfana	amarava. Arribaven en grups de tres, de quatre o de cinc, i anaven
és suau i tebi com una capsa de vellut; els dies de març no tenen la	diàfana	fredor dels dies del desembre corgelat o del gener moradenc; sinó que són
barana calada que remata l'edifici el fa confegir harmoniosament amb la	diàfana	atmosfera que el banya; el submergeix dins la claror del cel mediterrani
entranyable amic de Ruyra, digué que aquest posseïa l'ànima tan clara,	diàfana	i neta com el seu art. Certament era així. Un home que tota la seva vida

Pàgina 1 (de 9)

50 següents