Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

fosc, viscós, inflamable, el petroli, que ha esdevingut un tema que	encén	guerres i desvetlla les passions i les accions més odioses i abominables
de cop les rialles. Els homes es miraren esverats, convençuts que anava a	encendre	's la baralla. Randa es redreçà, abrandat: —M'ho has tirat tu? —digué,
al seu seient de paralític, s'estava a la vora del foc —a causa d'ell	encenien	encara la llar—, i Sileta, la filla, seia al costat del pare. La criada
colònia. Tots els presents corejaren; amb la qual cosa l'alegria s'	encengué	encara més en els pits. Després ordenà que apartessin la taula i
En la seva ànima, com al cel l'estrella solitària del capvespre, s'havia	encès	una esperança. En aquest capvespre de març Mila del Santo sabia ja per
i les cançons dels nois, amb tota llur alegria boja i crepitant que	encenia	la terra i es fonia i es confonia amb la seva sobtada alegria. La cançó
i tampoc sa mare no anà a l'església, acompanyada de la padrina; no	encengué	les dues candeles rituals a Santa Maria ni s'agenollà davant l'altar per
agitava la seva torxa sinistra; els pits s'inflamaven, i la guerra s'	encenia	, no ja entre els pobles, sinó entre les famílies; un furor homicida
què obsequiar el seu vell amic. Maria Àgueda tornà a fora. Ell s'assegué,	encengué	un cigarret i s'enfonsà en un dolç divagar. En el silenci suavíssim que
parlar. Sileta li preguntà per ell en veu baixa, i en fer-ho li	encengué	la galta una viva rojor. —Treballa. Em penso que fa una figura, però no
dissabte per a Santa Maria fou nit de congoixa i de plor. En fosquejar s'	encengué	una alta flamarada darrera la "fàbrica" de Borrat. Així anomenaven la
abocà licor en un vas i begué per ocupar-se en alguna cosa; després	encengué	un cigarret. Una suor lleu li brollava dels polsos, i en el seu pit, quan
estona asseient-se i tornant-se a alçar, sortint a la finestra i tornant;	encengué	i llençà algunes cigarretes. Tornà a eixugar-se la suor que li rajava pel
es senten, de nits, cançons de taverna i de bordell; sonen crits i s'hi	encenen	baralles; les prostitutes —les desterrades— pul·lulen a l'ombra com
aquella mateixa nit començà a treballar. A estones s'asseia a descansar;	encenia	un cigarret, i entre les espirals del fum, amb aire distret contemplava
i despertés així la compassió dels transeünts. Un impuls de còlera li	encengué	la sang. Amollà un renec. "Maleïda ciutat!" —exclamà gairebé en veu
l'abraçà i, enllaçats tots dos, pujaren l'estreta escala. El desig li	encenia	la carn com en flames i el feia tremolar; pujava pessigant-la,
el vestit i féu el gest de cobrir-se. Tino Costa tragué un cigarret, l'	encengué	i s'acomodà en una cadira a la vora del llit. Es digué: "Veurem què
que reflectissin la puresa del cel, la seva ànima— una bella rojor li	encengué	les galtes i li donà la mà. Ell la va estrènyer amb força... Després posà
el submergissin. En l'obscuritat que els envoltava, ara, allà al lluny, s'	encenien	de temps en temps reflexos rogencs en els núvols, il·luminant amb
havia sentit un crit, havia sentit la veu del seu fill que la cridava.	Encengué	el gresol a la llar, es cobrí amb un xal damunt de la camisa i s'apressà
en veu baixa, amb veus temoroses. Cridaren, però no els contestà ningú.	Encengueren	una teia a la llar, i precedits per la llum anaren endinsant-se cap al
la cridava, i un desig vehement, més vehement que mai d'anar a ell	encengué	la seva ànima. Mila després ja sabia que no podia desobeir la seva crida,
i els pensaments, Senyor, vós que sabeu com és el meu amor, perquè el vau	encendre	en el meu pit, castigueu-me, Senyor, però doneu-me si us plau el meu
a reconèixer que, en última instància, tot és tècnica: fer un nus,	encendre	foc fregant dues estelles o filar amb filosa, tant com la feina del més
d'una, que se sent un avió. Efectivament: roncava lluny, molt enlaire.	Encenem	l'electricitat per comprovar si hi ha bombardeig. Persisteix el roncar
trista, s'amuntegava en els llòbrecs vagons de càrrega. En un d'ells han	encès	una espelma. En un altre, cantaven. ¡Salud, camarada!, ha
sota els arbres del parc. El sol escalfa massa; al matí no ens ha calgut	encendre	l'estufa. Llegeixo un article del suplement literari del
intrigats, hem anat a la baga amb el fanal. Les franges s'apagaven, s'	encenien	en la roja resplendor difusa. Algú parlava d'un incendi al Pirineu, però
la Josefina. El Pirineu és blau pàl·lid, no pas morat com a l'hivern; s'	encenen	els llums dispersos del poble; al fons, tènue, refila delicadament un
neu primaveral, breu i indecisa. A mitja tarda torna a sortir el sol, que	encén	el verd daurat de les pollancredes, i sento un cucut llunyà. Als recs
es treuen les corbates, es descorden les americanes, un d'ells fins i tot	encén	una cigarreta. Aleshores veu que ja hi ha dues infermeres, la rosseta
i allà, al llarg i a l'ample del quiròfan, alguns dels espectadors han	encès	lots de butxaca que arrosseguen el feix lluminós de rostre en rostre, de
de beure, s'hi frega el bescoll i les espatlles i tot seguit, satisfet,	encén	una pipa. Ara ja fuma molta gent, arreu brillen les puntes de les
un cendrer i una capsa de llumins i s'alça a recollir-ho. —Quan ha	encès	la cigarreta pregunta al noi: —Me'n donaràs una còpia? Però l'infant, que
—És estrany —repeteix l'individu. S'inclina, agafa el cabàs i, sense	encendre	la cigarreta ni preocupar-se de recollir els grans escampats, s'arrossega
a pujar cap a la fossa on treballen els dos funcionaris que ara han	encès	una llanterna perquè a baix ja és gairebé totalment fosc. —No pleguen?
però resseca que espetega sota el seu pes. —On sou? —pregunta. —Aquí.	Encendré	la llanterna. La flama resplendeix, minsa i pàl·lida, dibuixant un ròdol
a la sala-estable on les conferències han tingut lloc. Sense aturar-se,	encén	el llum i es precipita als peus de la plataforma, on les dues dones
la noia que, en tornar, li somriu. El xicot fa petar un llumí,	encén	el ble que fa una llum somorta i vacil·lant. —Aguanta. Lliga un cap de
terra? —No, mai —diu l'individu, que sembla trobar la pregunta natural.	Encén	la cigarreta i repeteix—: Mai. —Com ho sabeu? —Perquè mai no els ho he
en un vestíbul obscur com una carbonera. —Al... to! —ordena el caporal.	Encén	una llanterna elèctrica que s'ha tret de la butxaca i avança cap al fons,
del vestíbul, més profund que no pensaven cap a la dreta, car tot d'una s'	encenen	unes llums somortes i breus, minúscules i de colors, que es passegen
el vidre... L'altre somriu, satisfet; precisa: —Aquests parlaments els	encenen	. Ja tinc ganes d'haver acabat el meu curset. —El següent —crida el
L'home assenteix, es treu un paquet de tabac, el convida i tots dos	encenen	lentament mentre es miren amb ullades parpellejants per culpa de la
de treure'n una—. Fumeu-ne un —ofereix. La dona també accepta,	encenen	, però aleshores a ell se li acudeix: —No és perillós, amb tants
contrallum. —Aquest. És molt sec. Ell mateix l'hi posa a la boca, l'hi	encén	, i la dona inicia una llarga inhalació que li enfonsa les galtes fins a
troba a la butxaca pistolera, se la posa als llavis i tracta inútilment d'	encendre	el residu de cendra atapeïda a la cassoleta. —Molt bé —diu a la fi. Torna
paquet de tabac i els llumins. —Les heu trobades? —pregunta ella. —Sí. —	Enceneu	-ne una per a mi, que ja vinc... Torna amb un somrís i, en passar pel
i sobre la qual penja un fanal apagat que, quan ell se li reuneix, s'	encén	dues vegades en un ràpid parpelleig. —Ara ja te'n podràs anar —li diu

Pàgina 1 (de 148)

50 següents