Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

mort, al regne d'Hades, Sísif va explicar al déu i a Persèfone una falsa	història	contra la seva dona i els suplicava que, per castigar-la, el deixessin
subtilesa, Arístocles. "Anteriors al seu immortal canvi, hi ha moltes	històries	de Glaucos, gairebé totes tristes, en particular la de la seva amorosa
va observar la senyora Magdalena Blasi. "No, és cert. Aleshores la	història	fóra, però, inintel·ligible", concedia Pulcre. "Bé, al seu temps, Leda
Asclepi del cos ja mig consumit de la mare. Avui no ens interessa la	història	del darrer, que, de gran, es va dedicar a la medicina. Altres llegendes
somriure dels déus, la sang de molts innocents. Però no he de contar la	història	que tothom sap o ha de saber. Sols recordaré que el plorós, que al seu
gratuïta, absurda, i milers de vegades em repeteixo l'obsessiva	història	. Per una religiosa distracció havia de davallar abans d'hora, en plena
Píram i Tisbe En una exòtica ciutat molt il·lustre i antiga, una	història	senzilla d'amor i d'infortuni, en el qual intervenen un noi i una noia
asfòdels, a la pau de les ombres que les han precedides. No contaré la	història	d'Argos ni altres llegendes tampoc no massa antigues. Vegeu, en canvi, a
calli", va tallar, autoritària, la senyora Magdalena Blasi. "Amb la	història	del jove que veiem en tenim prou." "No sé ben bé qui és", va respondre
parla, però no estima gens el pobre afligit." I, ja desinteressada de la	història	, mirava enllà, tramuntava l'última llum d'un capvespre radiant de Grècia
per a ningú, jo, un llibre obert que tothom pot llegir, on aprendria les	històries	dels altres Labdàcides, no la meva, inexistent. Sóc una simple ombra: em
coneixença del comentarista. Però cal confessar per endavant que la	història	de l'aquí dormidora és d'una extrema complexitat. Des dels temps més
temps, amb més i més imparcial i misericordiosa comprensió, les antigues	històries	que m'han envoltat, dels matisos i secrets de les quals el destí m'ha
que li ensenyava de brodar, li havia narrat, per la seva banda, gentils	històries	en la callada penombra de la cel·la, quan les flors de les acàcies del
la seva part, la vella Càndia del Noro li havia repetit, en canvi, velles	històries	d'amor, narracions de meravelloses aventures, deliciosos i tristos
i tristos contes... I Mila, a les nits, desvetllada per aquelles	històries	, somniava. Però el temps passà, i a poc a poc la vida vingué a cercar-la
llibres eren en preferència religiosos; alguns, de medicina; altres, d'	història	, de filosofia, i, entre aquests, Sèneca i Epíctet, que figuraven entre
antics i meravelloses llegendes. Així havia conegut Mila les més belles	històries	d'amor, els contes més encisadors. Així havia conegut la història de
belles històries d'amor, els contes més encisadors. Així havia conegut la	història	de Flores i Blancaflor, que la feia estar en silenci llargues estones,
que Mila se l'havia feta repetir fins a aprendre-la de memòria. Era la	història	de la Catarineta a qui el seu pare donà bàrbara mort en una nit de festa
en dona, després d'haver conegut Tino Costa, pensava en la noia d'aquella	història	, en la Catarineta de la vella cançó. En la seva fantasia un poderós, un
i sense perdre cap paraula. Càndia del Noro aquella nit li explicà una	història	tenebrosa, plena de violències i d'incomprensions en les ànimes, com
plena de violències i d'incomprensions en les ànimes, com alguna de les	històries	que li referia de nena. Mila durant la relació es sentí més d'una vegada
sentí desigs de retirar-se. No obstant, la va escoltar fins a la fi. La	història	fou atenuada en alguns punts d'una excessiva cruesa per no torbar la
intenció fou abreujada. En el fons, salvades aquestes deficiències, la	història	que escoltà Mila era així com segueix: Tino Costa havia nascut en una
davant el seu amor. La vida se li aparegué com un camí planer. —És una	història	trista, Mila —li havia dit ell—; és una història que no voldria recordar
un camí planer. —És una història trista, Mila —li havia dit ell—; és una	història	que no voldria recordar ni, menys encara, haver viscut. Un dia te la
tornaré a parlar; t'ho juro. Mila complí la paraula; respecte a aquella	història	que ell havia qualificat de trista, la seva ànima es sentia tranquil·la.
Més endavant Mila escoltà de llavis del padrí quelcom referent a aquella	història	i al passat de la noia que fugí amb Tino Costa. Ella aleshores, sense
temps després, la varen vendre al xarlatà per una mica més. Aquesta és la	història	d'aquella desgraciada, explicada en quatre paraules. Dintre d'això, posa
davant el misteri de la qual es sentia corprès d'un horror sagrat— com la	història	d'una guerra inacabable, un sacrifici perenne, un ininterromput vessament
un ininterromput vessament de sang, perdent-se en el fons remot de la	història	, davant l'ona de no sabia quina implacable divinitat, en què la víctima
cadascú mirava la vida des d'una vora distinta; l'un vivia en les seves	històries	; l'altre, en les seves llegendes, i en parlar era com si es parlessin en
Càndia, amb les seves cançons, me li trastornareu el cervell. Amb tantes	històries	no sé pas què en farem, de Mila. Parlava així, enfadada; però a la nova
Mila! Mileta! —la cridava—. Seu aquí al meu costat: vull contar-te una	història	. Mila continuava dempeus, mirant-lo, amb la sospita als ulls. Ja ho podia
però ahir se m'acosta un conegut (ho digué ell); va explicar-me una	història	llarga, em ponderà la fermesa de la nostra amistat, i acabà demanant-me
Més hauria valgut que hagués començat per aquí: m'hauria estalviat la	història	que, puc jurar-li-ho, no tenia res de divertida. —Tal vegada el final
un conegut, o que ell digui que n'és, se t'acosta per a explicar-te una	història	... Tino Costa ja era fora i havia tancat la porta darrera seu. Tenia
i pensà que tal vegada li hauria valgut més deixar que li contés la	història	de la pobra Joana, la filla del paleta. Somrigué davant d'aquella idea, i
en nits sense pietat en què Déu semblava absent del món; de tot el feix d'	històries	tenebroses amb què havien aterrit de nena el seu cor, al costat de les
de les seves tristeses, de les seves angoixes, dels seus desvaris: la	història	del tremend enigma de la seva ànima, enfront de l'altre enigma, no menys
l'altre enigma, no menys tremend, de la vida. En ella volia imprimir la	història	sencera de la seva ànima, buidar-la en ella. Però no podrà: Tino Costa
al seu amor? Tant se val. Ella se n'anà amb la seva fe, i la seva	història	, contra el que es pugui pensar, no té res de trista. Què millor, en
A penes si en ella queda ja record dels personatges de la nostra	història	i del drama de què foren protagonistes. Molts dels fets que es conten ací
les diverses qualitats d'"amor" que els homes han viscut al llarg de la	història	. I no hi ha dubte, almenys, que això que nosaltres encara anomenem
cortès" es perfila amb unes notes distintives, sense precedents en la	història	de les relacions entre home i dona. D'un cantó, és un amor recíproc, i
representatiu. Durant segles, els homes d'Occident no van concebre la	història	d'una altra manera. Per a ells, la vida col·lectiva, la sort dels seus
no resultava ja satisfactòria: ben mirat, això, sí, era	història	, però no tota la història. El gros de la societat —si puc dir-ho
ben mirat, això, sí, era història, però no tota la	història	. El gros de la societat —si puc dir-ho així— en quedava al marge. I
què l'anomenem— mereix ser considerada matèria bàsica dels estudis de la	història	. La investigació ha anat clarificant-ne els elements: l'anatomia

Pàgina 1 (de 754)

50 següents