DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
mirar M 320 oc.
mirar V 56948 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb mirar Freqüència total:  57268 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

seva dona Tetis. Si això és encertat, el primer element fóra l'aigua, i mira, doncs, si som assenyats de ser pescadors. Hesíode, però, que no oblidem
netíssim Pontos. Ben a contracor, el polit Pontos rebia les misèries i mirava de diluir-les al llarg de l'aigua que ara cobria l'originari abisme.
sense solta molts destins. He de tallar fils, no hi ha més remei, i mirar si després ho endreço. Fes-me el favor, Àtropos, passa'm les estisores."
teu tron invisible, vora aquell cap que horroritza tothom. Vés-te'n, jo miraré de fer arreu el teu treball, quan els dies de sol arribin. Excepte a
jo. I així sense parar, una estona precisa cada una. L'ull, en aguait, mira, observa, escruta, penetra, abasta. I la dent, llarga i fortíssima,
no és per escampar amb els nostres vols l'esglai i la desolació? Qui ens mira es torna pedra o de pedra. D'aquí va venir l'estúpida dita: "M'ha deixat
convé. Només perquè cal, procura de casar-te amb una noia que t'agradi i mira, que és un meravellós esforç, d'estimar-la tota la vida. Una noia bonica,
gana." Maira Ajagut en la fina sorra de la platja, a frec del rompent, miro la nit estrellada, sense cap núvol, de la plenitud canicular. Llec en
més. Serà savi d'ajeure'ns de seguida al fons de la barca, i mirarem d'agafar el son, un son breu. Ara, entre dos llustres, Glaucos, d'una
la vida entretingut amb la flauta, la seva única arma, al sol, sense ni mirar la bellesa dels camps, que s'expandien sota la suavitat de la llum. Era,
adversaris, pobres nàufrags, com ella mateixa, en l'aiguabarreig darrer. Mirarà de salvar el fill que li queda. Procurarà de vetllar, sol·lícita, pels
va comentar la senyora Magdalena Blasi. "I com s'ho va arreglar?" "Sí, mira, tu, ballant ballant", reia de gust, fins a les llàgrimes, la senyora
a l'infern", va indicar, enèrgica, la senyora Magdalena Blasi. "Doncs miri, no", rectificava Pulcre. "Els déus li varen concedir la immortalitat i
corre i s'escola causant-nos vertigen, i tothom es mou, s'espavila i mira d'endollar —què?—, es baralla, empeny i rodola. Quant a un feroç però
virtut i, per escreix, i no com la meva, mare exemplar. Però, ben mirat, i jo, què? No sóc potser més de plànyer, despariat sense consol, lligat
que la teva companya et fos retornada, sota la condició de no mirar-la fins a arribar a la llum. Si no complies el precepte, la dona se
en el seu llenguatge arcaic, la Ignasieta. "Pobre, me'l represento i miro guarnit, amb quatre rals, de Primera Comunió, que els capellans de les
amb els altres companys garrins, la seva captivitat." Nausica "Què mires al lluny amb els ulls tan fixos?", va preguntar, des de la porta del
sense precisió científica. "Tot el matí i tota la tarda que t'observo. Mires en direcció al mar, com si esperessis l'arribada d'algun vaixell. O
vigilo. I per últim les cames, i no ens descuidarem dels cascs. Així. Mira com llueixes, preciós, bonic, bonic, com l'avicio. I fins demà, si Déu vol
no estima gens el pobre afligit." I, ja desinteressada de la història, mirava enllà, tramuntava l'última llum d'un capvespre radiant de Grècia i se
arna, a davallar a l' Hades, al galop, hala, hala! Una indecència. Miro de consolar-me o almenys de distreure'm per un instant i, amb aquest
des d'un còmode silenci. "Jo t'he criat, vull envellir amb tu", mirava de balancejar cap a una peremptòria amnistia la matrona. "Fereix,
de jove hi he viscut. Sóc una arqueòloga aficionada —o afeccionada, he de mirar-ho al /F·\—, i aquella terra m'encanta, m'enlluerna. L'Egipte,
presses, i total per res. Ai, parlant parlant, sóc jo que m'entrebanco, i mira, un gerro a trossos, una verseuse céladon, autèntica T'ang! Ploraria."
procura almenys d'aprendre com es belluguen les que ara et col·locaré. Mira: així." I les lliçons varen durar diversos dies. "Bé, avui a
que vull perdurable, de la meva innocent i alta noblesa." Hipòlit "Ben mirat, què m'importa Fedra?", es desinteressava el no gens madur pensament del
dels savis moderns, que hi especulen pedantejant. Quan jo era jove i mirava a poc a poc, des d'arreu, tota la terra estesa fins al rompent, la terra
seu davant: una mica més envellida, una mica més menuda, més encorbada, mirant-lo i tornant-lo a mirar, com no gosant creure el que veia. —Com estàs
envellida, una mica més menuda, més encorbada, mirant-lo i tornant-lo a mirar, com no gosant creure el que veia. —Com estàs, mare? Sóc jo. —Tino
dient-li el nom que li donava d'infant—. Fill meu, Tinet." Tino Costa la mirà, i veié que el rostre de la seva mare s'emplenava a poc a poc de plor.
Escolta, Candiet! Candi s'acostava sense sospitar cap mal. —Candiet: mira què diuen aquests... —Va girar-se tot assenyalant el ferro. —Veus aquest
a l'orella, el féu tentinejar. Callaren de cop les rialles. Els homes es miraren esverats, convençuts que anava a encendre's la baralla. Randa es redreçà,
en Mila es donaven sempre amb més vehemència, i a vegades sor Àgueda la mirava aterrida i s'esforçava a refrenar els impulsos folls d'aquella ment. Més
adonarà. Ell és bo, t'ho repeteixo, i t'estima. Pensa en els fets; no miris les paraules, i recorda que quan estigueres malalta, després del part de
de la novetat, acollí amb entusiasme la proposició. Munda del Roso la mirà aterrida com es preparava a partir; la mirava als ulls, qui sap si perquè
proposició. Munda del Roso la mirà aterrida com es preparava a partir; la mirava als ulls, qui sap si perquè ella hi llegís la seva ansietat davant
sota el seu balcó perquè li havia semblat que l'hereu de Candaina l'havia mirada amb ull amable." Però Tiago només vivia per Mila i només en ella tenia
de canyella fosc i ostentava una blanca estrella en un costat del front. Mirava amb els seus ulls grans i apagats, d'una expressió dolça, quasi sense
l'animal. A poques passes d'allí, mig amagada al senillar, la vella mare mirava vers allí amb el cap lleugerament alçat, els ulls fixos, amenaçant. —No
cercant l'empara del seu promès i del seu padrí. El vell Candaina, mirant-la allí prop del fill, fràgil i delicada, dèbil, refugiada en la
d'aquí i a penes el veuen al poble? —Com que viuen gairebé separats! —Mireu en Jeroni —digué un altre—: sembla que l'hagin encantat. —Què et passa,
L'al·ludit —un pastor jove, secardí i nerviós— aixecà el cap i els mirà com despertant. —Pensava en ella, en la mestressa... Quina dona! Sembla
un de menut. —La Teresa... —respongué ell. I quedà somniós de bell nou, mirant davant seu i colpejant els terrossos amb la vara. El prometatge de Mila i
quan va a la plaça, totes les noies diuen: Mireu qui passa, mireu qui passa. Mireu qui passa, noies,
totes les noies diuen: Mireu qui passa, mireu qui passa. Mireu qui passa, noies, mireu qui passa, i
les noies diuen: Mireu qui passa, mireu qui passa. Mireu qui passa, noies, mireu qui passa, i el vell de can
qui passa, mireu qui passa. Mireu qui passa, noies, mireu qui passa, i el vell de can Borraina, que va a la
singular simpatia que semblava envoltar-la com una resplendor. Mila va mirar-lo al seu torn, i va dir-se: "És ell!" A l'instant
propi diable. Tino Costa avançà lentament i anà passant sense deixar de mirar-la, endevinant-li la torbació i sentint-se torbat a la vegada. S'anà

  Pàgina 1 (de 1146) 50 següents »