Dispersions  
  Lemes:
  reset   aplica
noi A 12 oc.
noi M 12458 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2013)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb noi Freqüència total:  12470 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

per escarmentar el darrer, en inferir-li un màxim ultratge. El prudent noi va esperar una distracció, una única capcinada del vell, el va castrar de
érem a la naixença d'Aquil·les, que acabarà, ben jove, malament, pobre noi. I fixa't, parlant parlant, he barrejat sense solta molts destins. He de
d'Adonis un jove de divuit anys, d'aspecte equívoc. A pesar d'això, el noi va ser amant d'Afrodita i va trobar la mort en els ullals d'un senglar.
brusc destí, en la guia cap al lloc on t'esperen, atrevit sense seny, tan noi, els més esgarrifosos trets, davant els quals, en esdevenir en un moment
les dotze en punt d'un xafogós diumenge, el vell senyor se li atansava. "Noi", li va dir amb una veu tremolosa. "Hola", va saludar, esquerp, el
remei —i us parlo sense cap propòsit d'ofendre-us ni d'afalagar-vos. El noi té dues classes de sagetes, recordeu-ho. Guardeu-vos, si podeu, de totes
el clima acostumava a ser tot l'any benigne, i d'altra banda el cos del noi s'havia enfortit gràcies a les relacions amb els seus amics, els vents
. "No entenc com s'ho engiponen", va confessar, al fons de l'escena, el noi Estengre a Saurimonda, tots dos de tronc com a empresaris de
nou en escena —esmunyedís, però—, es disposava, com solia, a instruir el noiet, avui sobre els costums i les llegendes dels ocells, quan a mitja dotzena
les normes o dels costums de l'hospitalitat, com també les acomplia, de noi i d'una manera impecable, amb Liceu. Allerem-nos, doncs, d'estar
el jove. "Deixa només que m'acabi d'arreglar la corbata." "Aquest noi no hi és tot", va reflexionar la vella senyora. "I no comprenc per què
una història senzilla d'amor i d'infortuni, en el qual intervenen un noi i una noia veïns que s'estimen i es volen casar, uns pares incomprensius
la parella va aprendre de cor l'única assignatura que li importava, i el noi i la noia es varen casar. Aleshores decidien de provar l'aventura de
erols del bàlsam, per pasturar en els jardins i per collir lliris." El noi Estengre, que feia d'apuntador, vinga fullejar. "Ai ai. No trobo enlloc
s'entusiasmava ella. "S'han etivocat de llibre!", capissava a la fi el noi Estengre. I va rebotre a terra, plorant de ràbia, el que tenia a les
meva àvia. I, per una vegada totes dues d'acord, s'enduien, maternals, el noi, mentre Pulcre s'ennuegava de despit, en haver-se d'empassar tot el que
fadrina de cara allargassada i dura. L'ingenu i lleial nuvi? Un pobre noi, joguina de la política del seu pare. Afirmen que ens estimem, i el
l'arrogant matrona, amb un eficaç allunyament escènic. La noia i el noi, tots dos, li queien al damunt amb les eines amanides. "No em mateu, sóc
em mateu, sóc la vostra mare", advertia, sensata i òbvia, la matrona. El noi vacil·lava. "Què faig? M'és lícit de matar-la?", preguntava a
les meves gosses", amenaçava, però disposada a transigir, la matrona al noi, sens dubte el més feble dels dos germans. "Es refereix a les Erínies",
perills. Apa, les paraules sobren, enlairem-nos." "Amunt!", guimbava el noi, sense cap vestigi del sentit de la responsabilitat. El pare li prenia
seu embolic mental, en el laberint que arreu transportava. Pel que fa al noi, el vaig engendrar, no ho nego, però no l'he tractat gaire i no l'aprecio
de debò l'estimo, a pesar de tot l'estimo, tan sols a ell, no l'infeliç noi caçador. Aquest ha estat un miratge, com tots efímer, com alguns funest.
altra, allunyant-se, mentre murmurava com per a ella mateixa: "Quan era noi, a la serra diu que lluitava amb els llops a força de braços... És fill
mares havien estat amigues de petites. Tino Costa sentia envers els nois, molt més joves que ell, l'afecte d'un germà gran pels germans més
i Tino Costa manta vegada havia defensat Candi contra la brutalitat dels nois. Candi era, en efecte, un minyó aturat, el qual, per la seva simplicitat,
el centre de totes les facècies i plagasitats dels infants del poble. El noi tenia encara un dit de la mà dreta inutilitzat, trist record d'una de les
contra la paret perquè es refredés. En veure Candi que s'acostava, el noi de la ferreria va concebre una idea diabòlica. —Eh! Ve Candi! Veureu com
diabòlica. —Eh! Ve Candi! Veureu com riureu. No digueu res. S'adreçà al noi cridant-lo amb veu manyaga: —Candiet! Escolta, Candiet! Candi s'acostava
-lo de cop, amb un crit de dolor, bo i donant fortes espolsades de mà. Els nois s'havien escapat tot rient. El de la ferreria, abans de tombar el cantó,
de les noies sota els porxos, amb la cridadissa i les cançons dels nois, amb tota llur alegria boja i crepitant que encenia la terra i es fonia i
ofès. Però les velles de Santa Maria estigueren unànimes a predir que el noi no podia tenir una fi santa. L'avi del nen, abans de morir, havia maleït
a l'escola; però hagué de renunciar-hi al cap de poc temps perquè els nois l'insultaven a causa de la seva naixença. Aleshores Tino Costa era un
primers contactes amb la vida. Tino Costa esdevingué de mica en mica un noi trist, gairebé sever. Un dia, mentre jugava amb altres nois a la plaça,
en mica un noi trist, gairebé sever. Un dia, mentre jugava amb altres nois a la plaça, una pedra disparada no se sap per qui, l'encertà al front i
sobre la bondat d'aquella vocació, donades les circumstàncies en què el noi havia nascut. Tino Costa dubtà si l'ensenyaria al seu ex-professor, però
per conformar-s'hi. I Tino Costa partí amb el seu oncle cap a la mar. El noi s'embarcà molts dies amb el vell marí i gaudí amb tots els seus sentits
Ells es miraren desolats. El pare digué: —Això no m'agrada: aquest noi en porta alguna de cap. Déu faci que no ens vingui res de pitjor.
A baix, al camí, per la part del poble —potser fugint de les pedres dels nois— aparegueren dos gossos enllaçats, acabat de realitzar l'acte carnal. Fou
¿És comprensible, mon bon mestre, que un home pugui fer això contra un noi indefens? Jo no ho oblidaré mai: puc perdonar-ho tot en la vida; tot ho he
pots esperar d'un jove com ell, vols dir-m'ho? ¿Què pots esperar d'un noi que s'ha passat la vida fent follia darrera follia, d'un vagabund sense
, caram, sí, que ho és... Quina llàstima, Mila! Et juro que és un bon noi... —Ho sé, padrí, i si hi ha res per què em dol és per ell,
no podia durar tota la vida, i hi havia ja qui havia insinuat que el noi acabaria malament. No podia treballar al camp, car no gaudia de bona
a inclinar-lo de totes passades a aquesta ocupació, de manera que el noi contragué una anèmia de la qual no aconseguí de refer-se mai. Llavors,
estimada de tots i afalagada. Estava a punt de casar-se amb un noi ric, d'excel·lent família, bon mosso i de disposició, ple de bondat i
li penjava al costat, i, gairebé sense alè: "Mare —exclamà—, mare; un noi m'ha preguntat qui era el meu pare... Mare; tots se'n reien." No; ella
dels criats, manifestaven ja de petits un insolent menyspreu pels altres nois, i només en molt raríssimes ocasions es permetien —i els permetien—
jugar-hi. En una d'aquestes avinenteses s'escaigué que el més petit dels nois jugués amb Tino Costa. Ella, Maria Àgueda, mai no pogué escatir el que
en el fons no tenien cap importància. El fet cert fou que, de sobte, el noi del veí sortí corrents del lloc on jugaven, cridant sa mare i dient entre
mare i dient entre llàgrimes que Tino Costa li havia pegat. Als crits del noi acudí sa mare, i hi acudí també Maria Àgueda tota sobresaltada. Maria

  Pàgina 1 (de 250) 50 següents »