Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

l'aguantaré. Tots els remeis em fallen", es lamentava a crits Zeus. I es	pegava	amb tanta força el crani, que se li va esberlar: just, però, perquè en
dona com ella, que Joan del Santo hagué d'anar-se'n per a no tornar-li a	pegar	. S'esdevingué això quan portaven a penes dos anys de matrimoni. Mila feia
se'n anés per a un viatge. Després sabérem que sa mare aquell dia li va	pegar	; volgué, a més a més, obligar-la a tornar al col·legi —ja sabeu el
Donya Maria i li prometés que no ho tornaria a fer. Mila es deixà	pegar	, es deixà insultar per sa mare, però no tornà al col·legi ni anà a
amb el seu somni. Al barri es digué fins i tot que la seva mare li havia	pegat	. La nit de sant Joan baixà al portal de casa seva i s'assegué al pedrís.
li ho advertí: —No hi vagis, Catarineta, que el teu pare et	pegarà	. I, després, la ferma decisió amb què ella, Catarineta, responia. I era
nena: una nena, però tenia el seu amor esperant-la a la plaça. —Si em	pega	, com si no em pega, jo a la plaça vull anar. A Mila, asseguda
tenia el seu amor esperant-la a la plaça. —Si em pega, com si no em	pega	, jo a la plaça vull anar. A Mila, asseguda ara al pedrís de la
anar... —No hi vagis, Catarineta, que ton pare et	pegarà	, que ton pare et pegarà... A dalt, cap al fons del carrer, a la
Catarineta, que ton pare et pegarà, que ton pare et	pegarà	... A dalt, cap al fons del carrer, a la plaça, s'alçava la resplendor
cançó li muntava als llavis en la cega obstinació que la menava: —Si em	pega	, com si no em pega, jo a la plaça vull anar. Ho feia per ell:
als llavis en la cega obstinació que la menava: —Si em pega, com si no em	pega	, jo a la plaça vull anar. Ho feia per ell: sacrificar-se, morir
? Mila, agafada al braç d'ell, es posà a cantar en veu baixa: —Si em	pega	, com si no em pega, jo a la plaça vull anar, jo a la
d'ell, es posà a cantar en veu baixa: —Si em pega, com si no em	pega	, jo a la plaça vull anar, jo a la plaça vull anar...
Sinó que després, en arribar a casa, el padrí se li queixava que li havia	pegat	amb massa força amb l'espasa i que tenia un senyal al muscle: —Mira...
interrompé el silenci; parlava com per a si mateix: —Mira que voler-me	pegar	! —Què et passa, padrí? —Res. El brètol de Candaina... Vinga malparlar de
Ens n'hem anat de paraules, i ell, de sobte, aixecant-se, m'ha volgut	pegar	amb el bastó. Mira que voler-me pegar! Un tros de vell que no pot tenir-
de sobte, aixecant-se, m'ha volgut pegar amb el bastó. Mira que voler-me	pegar	! Un tros de vell que no pot tenir-se dret del reuma! I em volia pegar!
me pegar! Un tros de vell que no pot tenir-se dret del reuma! I em volia	pegar	! Pobre! Si no m'aguanten el desfaig. Per aquestes! —I jurava besant-se el
dit a Candaina... —i tornava al record de la baralla—. Mira que voler-me	pegar	! I no es pot aguantar, Mila! Callà com si encara no ho pogués creure. En
silenci. El padrí tornà a la idea que l'obsessionava: —Mira que voler-me	pegar	! I no s'aguanta, Mila! Tu ja ho saps: va voler ballar amb tu, i
A casa seva es produí amb aquest motiu una forta disputa: son pare li	pegà	i el tragué de casa. Tino Costa el tingué a la seva a menjar i a dormir,
que el sentiré. Fes amb mi el que voldràs: pots censurar-me, insultar-me,	pegar	-me àdhuc; pots retirar-te a casa teva per no veure'm; pots negar-me
jugaven, cridant sa mare i dient entre llàgrimes que Tino Costa li havia	pegat	. Als crits del noi acudí sa mare, i hi acudí també Maria Àgueda tota
les paraules de l'altra dona, aixecà la mà contra el seu propi fill; li	pegà	alguns cops, sí; li pegà (no podria oblidar-ho mai més) i se l'endugué
dona, aixecà la mà contra el seu propi fill; li pegà alguns cops, sí; li	pegà	(no podria oblidar-ho mai més) i se l'endugué a casa. No li pegà fort
li pegà (no podria oblidar-ho mai més) i se l'endugué a casa. No li	pegà	fort, però, amb tot, com li dolia després! A penes havia caminat algunes
consciència), Maria Àgueda es sentia ja penedida; la mà amb què li havia	pegat	semblava cremar-li, i de seguida li hauria demanat al seu fill perdó pel
seu; dos altres s'havien deturat per ajudar Quim Bisa, el qual havia	pegat	de cap contra una pedra i balandrejava atordit amb el rostre cobert de
dolor del seu pare; patia pel dolor del seu pare; per això, quan ell li	pegà	—perquè li pegà—, ell li pegava i Mila patia per ell. La veritat era que
pare; patia pel dolor del seu pare; per això, quan ell li pegà —perquè li	pegà	—, ell li pegava i Mila patia per ell. La veritat era que ell, quan passà a
dolor del seu pare; per això, quan ell li pegà —perquè li pegà—, ell li	pegava	i Mila patia per ell. La veritat era que ell, quan passà a l'habitació de
que tenia i la profunda irritació, no alimentava cap intenció concreta de	pegar	-li i menys encara de fer-li mal. Només l'actitud d'ella tingué la culpa
el seu germà no era ja indignació, ho endevinava: era el disgust d'haver	pegat	a Mila. Manuel del Santo es digué: "Ja se n'ha penedit. No sap què dir.
a l'endemà, si convenia, tornava a agafar l'estaca. En canvi, el Santo va	pegar	la seva filla —diguem que li va pegar—, i ja l'heu vist. Com si tornés
l'estaca. En canvi, el Santo va pegar la seva filla —diguem que li va	pegar	—, i ja l'heu vist. Com si tornés d'un enterrament. Aquests són els homes
Us dic que aquests acabaran per fer-la tornar boja de veritat. —Però li	pegà	molt el seu pare? —Diuen que sí, que hi va haver d'anar i tot el metge
al seu cos. La mossegà en un muscle. Ella amollà una queixa i li	pegà	fort a la cara, però rient; ell es sentí encara més abrusat, i
crien. L'he d'amagar, saps? Ell me la vol prendre. Fins i tot m'ha	pegat	perquè li digui on la tinc. Però primer em deixaria matar. Me la té una
de parlar com parlares i davant de qui parlares; que mereixeries que et	peguessin	. En una paraula: que em vas disgustar, però amb un disgust molt fort...
bàrbarament; hi havia el Quinto, fill d'una vídua, que ja de molt jove	pegava	la seva mare. Sí, així era com Déu realitzava els seus càstigs. Sí. I un
el cridaré... Un dia arribà plorant del col·legi... Un dia li vaig	pegar	... No! No! Tinet, fill meu!... Tinet... Quan es despertarà... Deixeu-me
Ara ho feia en veu alta, a la nit. —Quan era petit... Un dia li vaig	pegar	. Ai, Senyor! Com ho faré? Què pensarà? Un dia... Era pels dies de Pasqua
veure el meu fill, Càndia... Quan era petit... Un dia jugava, i li vaig	pegar	. Càndia... A tu t'ho confessaré... Li vaig pegar. No volgué tastar res en
Un dia jugava, i li vaig pegar. Càndia... A tu t'ho confessaré... Li vaig	pegar	. No volgué tastar res en tot el dia... Ara li ho diré: Tinet, fill meu...
dels germans i del pare. "De vegades dic al pare: gràcies per haver-me	pegat	quan era petit." És una família amb les velles virtuts, disciplinada,
d'aixecar-se, però el guàrdia, que sembla haver-s'hi entusiasmat, li	pega	encara, s'inclina al seu damunt, i subjectant-lo pels cabells, li
altres. Tothom pregunta: —Què passa, què passa? Però fora deuen seguir	pegant	-se, el batibull encara augmenta, hi ha més crits; un de molt estrident
i gira paper rera paper—. Mireu, mireu! —canta gairebé alegrement. Ell	pega	llambregades distretes que només veuen els colors dels plecs atapeïts de
El propòsit? —És clar. Per això sempre les agafa una mica estranyes. —Li	pega	una llambregada reprovativa—. Sou massa condescendent, vós. —De primer no

Pàgina 1 (de 78)

50 següents