×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb remugar |
Freqüència total: 965 |
CTILC1 |
la mort, amb les seves múltiples cares. Posidó i Hades de segur que varen | remugar | i fins protestar del seu respectiu lot i de les no dictades sinó tàcites | llum crua de l'acetilè il·luminava les grans còrpores de les bèsties, que | remugaven | lentament. 16 desembre. Al Noguer i al poble. Ve el | Si he de vigilar aquest... —Aneu a buscar el paper, ara. El guàrdia | remuga | , sembla indecís, però a la fi ell sent els passos que es van allunyant | i Catalunya. Fins el cadastre donarà bons resultats, els barcelonins | remuguen | d'haver de pagar a Madrid, però ara han de pagar un sol cop, i tenen un | , llançà l'aixada, com qui ha pres una resolució. —A fer punyetes! —digué, | remugant | les dents—. S'ha acabat! Sortí del patatar i se n'anà de dret cap a la | lo; es girà d'esquena i s'allunyà cap a l'era amb l'eina a la mà, | remugant | renecs. Per fortuna, en aquell moment s'acostava el Narro fill, que, | davant de la decisió de Jaume, se sentí atemorit, li tragué la mà i, | remugant | amenaces, s'anà retirant cap al seu lloc. Això va salvar-lo aquella nit | algun cop, com un gos. Miquel de la Rutlla, en tals ocasions, se n'anava | remugant | malediccions i amenaces. La vella del cantó, que no se'n callava una, | si no fos de la seva sang! Adam. [(A l'àngel.)] ¿Què | remuga | ? Quer· [(A Adam, posant-li la mà a l'espatlla.)] Seu, | Caín.)] Quina en deus haver fet, mala ànima! Caín. Què | remuga | aquest home! [(A Eva.)] ¿On és Nara? ¿Al riu has dit | .)] És barroer com un simi... Caín. [(A Abel.)] ¿Què | remuga | aquest doneta? Adam. [(A Abel.)] Deixa'l dir, Abel. No | a la lluna de València. —Per res del món jo no faria un paper així — | remugà | Dona Maria. —Idò jo —digué el noi que fumava abdul·lahs—, si me deixava | Gradolí, lletges i quarantones, esquelètiques, anèmiques, repulsives, | remugaven | en un racó. Una d'elles es bellugava constantment a la cadira. Era molt | qui no prenia més que taronjades des de feia cinc dies. En tornar en si, | remugava | : —Cap dona ha fet tant de paper com jo... ¡Quina diferència de ses teves | secrets d'alcova a dos senyors d'edat. Dona Obdúlia, des del llit, | remugava | : —Aquest Jacob sempre ha estat una bèstia. A qui se li ocorre anar a | de la seva mort i que optà per no sentir-la. I encara quedà | remugant | : —Jo el coneixia bé, ja ho crec... I un cotxer que vaig tenir, sí que | les excepcions foradarien el cul de sac on | remuguem | veus i silencis arrapats i les fosques. Don Joan, excusi la | sang. No enyoro el que perdo ni em plau el que tinc. | Remugo | penombra llunyà dels veïns. Albes lleganyoses | déus com en Víctor, per una cosa que ja no té remei? Estaríem frescos que | remuguéssim | les afliccions tota la vida! Pepe. Cregui, Júlia, que he sentit | lliures sants i comtes vius beure tron i brostes que | remuga | la bòfia la bòfia matem encara en tots els buits fosos | somnia amb somrienta faç; l'altre, com inquiet, | remuga | i palpa el puny de son acer desenveinat. Diu Sema: | i el deliri que tenen per casar les noies. —I rep qui no hi té cap culpa — | remuga | la Ventura, senyant-se un badall encomanat pels badalls imaginaris dels | sabor i de matisos d'allò que s'empassa. Obre la boca per rosegar com si | remugués | . Laura li veu el menjar a dintre, informe; li veu les cavitats del nas; | tot hereu de casa burgesa. —Nostre Senyor ha ben castigat en Llibori — | remugà | amb sornegueria l'oncle Joanet, el maniàtic dels daurats. —Tants anys de | al seu lloc preferit, al declivi de vora el roure mort. —A pensar en ell! — | remugà | la cunyada amb el corc de la gelosia al pit. I Laura va, seu prop la soca | sériament: —Lo que dich jo: aquest nen no vá prou tip. No somnía que mama; | remuga | , busca, perque no está satisfet.— Aquestas paraulas, llensadas en aquell | rigué. Esperà. Vaig fer com qui s'ensopeix altra vegada i ell s'allunyà | remugant | . Vaig sentir que es disputaven una estona al replà, i, després, un cop de | seves rodones pupil·les de gat, entortolligant-se una ala del bigoti i | remugant | indesxifrables paraules. En quedar-se sol, Josep es tornà a abocar sobre | fa no fa a la mateixa edat. —I és per això que et vols casar? Josep va | remugar | una resposta imperceptible. Ho havia pressentit, que es torbaria. Volia | per l'herba, saciades de pastura, jeien mirant, o | remugaven | sòpites; inclinat a les illes oceàniques, ja es ponia | Em va mirar amb els ulls esbatanats, estupefacte. —És un misteri! — | remugà | —, un gran misteri! ¿Per quina raó, a fi que vingui la llibertat al món, | amagant-me, com si fes una acció vergonyosa. Tanmateix, perquè Zorbàs no | remugués | : —Bé —vaig dir—. Ja vinc. Les hores, a les roques, havien passat | al principi, suplicant com una cançó fúnebre, i a poc a poc s'irrita, | remuga | , dóna ordres. I guita contra el meu pit com un infant a qui ha arribat | els ulls, em mirà com m'acotava damunt el paper i em posava a escriure. | Remugà | alguna cosa que no vaig entendre, es tombà de sobte cap a la paret i | fotuts! Avançàrem una bona estona de pressa, sense dir res. Zorbàs devia | remugar | pensaments ferotges, ja que, a cada moment, bastonejava les pedres i | —Triga la truja... triga la rebregada... triga la bandera arrossinada... — | remugava | a cada moment Zorbàs, s'apujava els mitjons albergínia, que li queien. | gairell, em mirà amb compassió —així m'ho va semblar— i els seus llavis | remugaren | un instant com si encara volguessin dir alguna cosa. Però no digué res i | bruixes! —cridà—. No veieu que encara viu, redimoni! —Vell carronya! — | remugà | la tia Malamadènia, nuant-se de nou el mocador del cap—. ¿D'on redimonis | la cultura perquè se li parla: se li enraona, se li parloteja, se li | remuga | , se li rondina... i això amb paraules. És veritat, i ho veurem | així. Deixen les coses com estaven: "No li veig l'adelantu", | remugava | l'altre. V. Canvis d'oratge Ara que s'han acabat les vacances He | Comelles, abans que seguir-los, s'estima més quedar-se a Berga rumiant i | remugant | , com un bou, les idees que havia llegit i li tornaven a la boca i al | poguer més es va asseure en un silló, i allí el vareig tenir vuit anys, | remugant | sempre i menjan-se'ns vius, a mi i a un altre germà que va fugir i encara | costa, si no fos el soroll de plats en el gibrell, a la cuina, el somort | remugar | de les vaques a l'estable i el cloqueig d'alguna gallina que ha acabat de | calma. Sobtadament un timbre agut forada l'ombra. La dona va a obrir tot | remugant | unes paraules. —Que ets sola, Maria-Agna? —demana una veu jovenil. I en | les bateries milers de raigs i espurnes daurades. Ben recollida i corbada | remuga | baixet: així és la vida, Senyor, així és la vida. Ja tothom s'interessa | nort, per poc que l mar tingui excusa pera tornar a començar la feina, | remuga | que remugaras, i cops i empentes altra volta. Els penyals, és clar, per | poc que l mar tingui excusa pera tornar a començar la feina, remuga que | remugaras | , i cops i empentes altra volta. Els penyals, és clar, per molt que ho | dormen lo que no han dormit o és que en l'entreclaror del somniar estan | remugant | aquells temps i sels fan tornar a la boca, i qui diu a la boca diu a la | més excusable, en quant carexíem allí d'autoritat y prestigis suficients. | Remugant | estavem encara aquestes disculpes interiorment, quan vingué un'altra | i el preníeu. Quan ordenava el seu biberon, i no era prou calent, | remugàveu | mai? No pas vosaltres. Vau posar-vos a la tasca, i l'escalfàreu. |
|