Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

la mort, amb les seves múltiples cares. Posidó i Hades de segur que varen	remugar	i fins protestar del seu respectiu lot i de les no dictades sinó tàcites
llum crua de l'acetilè il·luminava les grans còrpores de les bèsties, que	remugaven	lentament. 16 desembre. Al Noguer i al poble. Ve el
Si he de vigilar aquest... —Aneu a buscar el paper, ara. El guàrdia	remuga	, sembla indecís, però a la fi ell sent els passos que es van allunyant
i Catalunya. Fins el cadastre donarà bons resultats, els barcelonins	remuguen	d'haver de pagar a Madrid, però ara han de pagar un sol cop, i tenen un
, llançà l'aixada, com qui ha pres una resolució. —A fer punyetes! —digué,	remugant	les dents—. S'ha acabat! Sortí del patatar i se n'anà de dret cap a la
lo; es girà d'esquena i s'allunyà cap a l'era amb l'eina a la mà,	remugant	renecs. Per fortuna, en aquell moment s'acostava el Narro fill, que,
davant de la decisió de Jaume, se sentí atemorit, li tragué la mà i,	remugant	amenaces, s'anà retirant cap al seu lloc. Això va salvar-lo aquella nit
algun cop, com un gos. Miquel de la Rutlla, en tals ocasions, se n'anava	remugant	malediccions i amenaces. La vella del cantó, que no se'n callava una,
si no fos de la seva sang! Adam. [(A l'àngel.)] ¿Què	remuga	? Quer· [(A Adam, posant-li la mà a l'espatlla.)] Seu,
Caín.)] Quina en deus haver fet, mala ànima! Caín. Què	remuga	aquest home! [(A Eva.)] ¿On és Nara? ¿Al riu has dit
.)] És barroer com un simi... Caín. [(A Abel.)] ¿Què	remuga	aquest doneta? Adam. [(A Abel.)] Deixa'l dir, Abel. No
a la lluna de València. —Per res del món jo no faria un paper així —	remugà	Dona Maria. —Idò jo —digué el noi que fumava abdul·lahs—, si me deixava
Gradolí, lletges i quarantones, esquelètiques, anèmiques, repulsives,	remugaven	en un racó. Una d'elles es bellugava constantment a la cadira. Era molt
qui no prenia més que taronjades des de feia cinc dies. En tornar en si,	remugava	: —Cap dona ha fet tant de paper com jo... ¡Quina diferència de ses teves
secrets d'alcova a dos senyors d'edat. Dona Obdúlia, des del llit,	remugava	: —Aquest Jacob sempre ha estat una bèstia. A qui se li ocorre anar a
de la seva mort i que optà per no sentir-la. I encara quedà	remugant	: —Jo el coneixia bé, ja ho crec... I un cotxer que vaig tenir, sí que
les excepcions foradarien el cul de sac on	remuguem	veus i silencis arrapats i les fosques. Don Joan, excusi la
sang. No enyoro el que perdo ni em plau el que tinc.	Remugo	penombra llunyà dels veïns. Albes lleganyoses
déus com en Víctor, per una cosa que ja no té remei? Estaríem frescos que	remuguéssim	les afliccions tota la vida! Pepe. Cregui, Júlia, que he sentit
lliures sants i comtes vius beure tron i brostes que	remuga	la bòfia la bòfia matem encara en tots els buits fosos
somnia amb somrienta faç; l'altre, com inquiet,	remuga	i palpa el puny de son acer desenveinat. Diu Sema:
i el deliri que tenen per casar les noies. —I rep qui no hi té cap culpa —	remuga	la Ventura, senyant-se un badall encomanat pels badalls imaginaris dels
sabor i de matisos d'allò que s'empassa. Obre la boca per rosegar com si	remugués	. Laura li veu el menjar a dintre, informe; li veu les cavitats del nas;
tot hereu de casa burgesa. —Nostre Senyor ha ben castigat en Llibori —	remugà	amb sornegueria l'oncle Joanet, el maniàtic dels daurats. —Tants anys de
al seu lloc preferit, al declivi de vora el roure mort. —A pensar en ell! —	remugà	la cunyada amb el corc de la gelosia al pit. I Laura va, seu prop la soca
sériament: —Lo que dich jo: aquest nen no vá prou tip. No somnía que mama;	remuga	, busca, perque no está satisfet.— Aquestas paraulas, llensadas en aquell
rigué. Esperà. Vaig fer com qui s'ensopeix altra vegada i ell s'allunyà	remugant	. Vaig sentir que es disputaven una estona al replà, i, després, un cop de
seves rodones pupil·les de gat, entortolligant-se una ala del bigoti i	remugant	indesxifrables paraules. En quedar-se sol, Josep es tornà a abocar sobre
fa no fa a la mateixa edat. —I és per això que et vols casar? Josep va	remugar	una resposta imperceptible. Ho havia pressentit, que es torbaria. Volia
per l'herba, saciades de pastura, jeien mirant, o	remugaven	sòpites; inclinat a les illes oceàniques, ja es ponia
Em va mirar amb els ulls esbatanats, estupefacte. —És un misteri! —	remugà	—, un gran misteri! ¿Per quina raó, a fi que vingui la llibertat al món,
amagant-me, com si fes una acció vergonyosa. Tanmateix, perquè Zorbàs no	remugués	: —Bé —vaig dir—. Ja vinc. Les hores, a les roques, havien passat
al principi, suplicant com una cançó fúnebre, i a poc a poc s'irrita,	remuga	, dóna ordres. I guita contra el meu pit com un infant a qui ha arribat
els ulls, em mirà com m'acotava damunt el paper i em posava a escriure.	Remugà	alguna cosa que no vaig entendre, es tombà de sobte cap a la paret i
fotuts! Avançàrem una bona estona de pressa, sense dir res. Zorbàs devia	remugar	pensaments ferotges, ja que, a cada moment, bastonejava les pedres i
—Triga la truja... triga la rebregada... triga la bandera arrossinada... —	remugava	a cada moment Zorbàs, s'apujava els mitjons albergínia, que li queien.
gairell, em mirà amb compassió —així m'ho va semblar— i els seus llavis	remugaren	un instant com si encara volguessin dir alguna cosa. Però no digué res i
bruixes! —cridà—. No veieu que encara viu, redimoni! —Vell carronya! —	remugà	la tia Malamadènia, nuant-se de nou el mocador del cap—. ¿D'on redimonis
la cultura perquè se li parla: se li enraona, se li parloteja, se li	remuga	, se li rondina... i això amb paraules. És veritat, i ho veurem
així. Deixen les coses com estaven: "No li veig l'adelantu",	remugava	l'altre. V. Canvis d'oratge Ara que s'han acabat les vacances He
Comelles, abans que seguir-los, s'estima més quedar-se a Berga rumiant i	remugant	, com un bou, les idees que havia llegit i li tornaven a la boca i al
poguer més es va asseure en un silló, i allí el vareig tenir vuit anys,	remugant	sempre i menjan-se'ns vius, a mi i a un altre germà que va fugir i encara
costa, si no fos el soroll de plats en el gibrell, a la cuina, el somort	remugar	de les vaques a l'estable i el cloqueig d'alguna gallina que ha acabat de
calma. Sobtadament un timbre agut forada l'ombra. La dona va a obrir tot	remugant	unes paraules. —Que ets sola, Maria-Agna? —demana una veu jovenil. I en
les bateries milers de raigs i espurnes daurades. Ben recollida i corbada	remuga	baixet: així és la vida, Senyor, així és la vida. Ja tothom s'interessa
nort, per poc que l mar tingui excusa pera tornar a començar la feina,	remuga	que remugaras, i cops i empentes altra volta. Els penyals, és clar, per
poc que l mar tingui excusa pera tornar a començar la feina, remuga que	remugaras	, i cops i empentes altra volta. Els penyals, és clar, per molt que ho
dormen lo que no han dormit o és que en l'entreclaror del somniar estan	remugant	aquells temps i sels fan tornar a la boca, i qui diu a la boca diu a la
més excusable, en quant carexíem allí d'autoritat y prestigis suficients.	Remugant	estavem encara aquestes disculpes interiorment, quan vingué un'altra
i el preníeu. Quan ordenava el seu biberon, i no era prou calent,	remugàveu	mai? No pas vosaltres. Vau posar-vos a la tasca, i l'escalfàreu.

Pàgina 1 (de 20)

50 següents