Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

tres dies de camí. Allí es dedicava a la compra i venda de gèneres, i hi	romania	llargues temporades allunyat de Santa Maria. Fill de camperols, amb tot,
la nova ocupació que cadascú exerciria; per acabar els participà que ell	romandria	gairebé contínuament amb ells a la masia. Sota la seva direcció es
de les seves paraules, i els plagué, sobretot, la seva resolució de	romandre	allí a la hisenda amb ells. En això Joan del Santo es manifestà totalment
la sentia com si li travessés les carns sensibles, a les entranyes. Va	romandre	una estona sense moure's, lliurada a aquella sensació, sense pensaments.
una pregona agitació a l'esperit, tota trasbalsada. Volia fugir i volia	romandre	; volia callar i volia parlar: no sabia el que volia; no feia res.
volia callar i volia parlar: no sabia el que volia; no feia res.	Romangué	en la mateixa actitud, paralitzada. Dins el pit el cor li defallia.
en l'art, com jutjava ell, la seva veritable vocació? ¿Per què, llavors,	romania	mesos i àdhuc anys sense treballar? ¿Per què tantes vegades havia rebatut
Mila. Acudí allí atreta pel xivarri que movien entorn de la gàbia i va	romandre	sense dir res, sense prendre part en la nostra alegria. Ella no apartava
qual es destacava a l'ombra; però l'ànima de Mila, darrera el seu rostre,	romania	velada, inescrutable. Mila, en la seva ànima somreia: "Tot l'any és
vist i s'aturen a mirar. Per què no ens deixen sols? Per què no podrem	romandre	així fins a l'alba, fins a la mort? —Temo per tu, Mila. No sigui
es quedà amb la paraula morta als llavis, la paraula que no li pogué dir.	Romangué	una estona sense moure's, sola, en la nit crepitant de fogueres,
i girar-se a mirar-la. Com desitjava en el seu cor —també ara— que	romangués	una estona més al seu costat, encara que fos sense parlar, només sentint
que venia destacada a la població: la formaven uns cinc-cents homes. Va	romandre	allí durant molt temps. Amb aquesta tropa arribà ell: era alt, ben
una facció enemiga, cosa que s'havia produït en alguna ocasió. El pare	romania	al mas fins al capvespre, a l'hora en què la corneta avisava des de les
que per natural impuls: en aquesta ocasió el jove capità hauria preferit	romandre	a Santa Maria. Aquella nit rondà la casa moltes vegades sense aconseguir
crueses, va saber Mila aquella nit referent al passat de Tino Costa. Mila	romangué	una llarga estona sense dir res; després s'acomiadà de la tia Càndia
que de tant en tant l'il·luminava com un raig de sol tardoral. Tino Costa	romangué	plantat a un costat de la plaça, una mica apartat dels altres, i
fort, sense dir res. Ella es va estrènyer contra ell també amb força, i	romangueren	així, fortament abraçats una llarga estona; ni l'un ni l'altre no deien
sonava impregnada d'una dolcesa singular, com una música. Ell aleshores	romania	en silenci un moment al costat d'ella, mirant-la als ulls, i de sobte, com
tot amb tanta rapidesa i d'una manera tan inesperada, que els altres	romangueren	com atònits, paralitzats per la sorpresa. Randa, a terra, al costat de la
, tremolant: —Tinc por, Sileta! Per fi, Sileta aconseguí de calmar-lo; va	romandre	allí vora la reixa fins molt tard, car ell no volia separar-se de sa
com si tota la còlera se li hagués esvaït en el gest de llançar la pedra.	Romangué	dret, indecís, tremolant tot ell i els ulls espurnejants. "No sé quin
d'espant, com d'animals perseguint-se. Molts d'aquells records havien	romàs	per a Tino Costa com marcats al foc en la seva tendra ànima d'infant per
està el mort que el vivent, i, millor que el mort i el vivent, el que ha	romàs	sense néixer, que no ha pogut contemplar les iniquitats que es cometen
parlat amb la mare. Qui sap si després, amb aquella excusa, no la farien	romandre	a València (a les festes d'allí es referia el padrí), on tenien uns
"casualment". No obstant això, el bon rector de Santa Maria havia	romàs	més d'una hora a la casa, i va dir-se de seguida que l'havia passada tota
feia sinó demanar-te a tu: sembla que el vegi... Pobre Màrius! Tino Costa	romangué	silenciós. A Quim Bisa, malgrat tot, l'evocació el contrariava; no volia
d'ell: la presència de Tiago de Candaina, el qual, després d'haver	romàs	mesos sencers sense deixar-se veure, havia passat aquells dies pel carrer
saber sinó el que ja sabia: que ell a penes sortia de casa; que allí	romania	gairebé tot el temps reclòs a la seva habitació, d'on només sortia per
pel cap. No puc viure amb aquesta inquietud. Tia Càndia de moment va	romandre	muda davant les paraules d'ella i el to decidit amb què les va
d'una amargor de fel. Se l'apartà amb suavitat. —Deixa'm, Sileta. Ella	romangué	trista i callada. Havia corregut devers ell amb tanta alegria! El seguí
veié que una llàgrima li tremolava a les parpelles. Que lluny havien	romàs	aquells dies! Sileta, que diferent apareixia d'aquella nena alegre
més del degut a la beguda. Portaren els bous. Els carreters van	romandre	algunes hores al poble i, mentre els animals descansaven, ells anaren
manera de finestreta a la part superior. Passaren alguns dies, i el carro	romania	allí abandonat, gairebé oblidat de tothom. Els infants jugaven al seu
un cigarret. Una suor lleu li brollava dels polsos, i en el seu pit, quan	romania	sense moure's, percebia talment l'intens bategar del seu cor, que podia
veure-la, la causa de la seva malaltia. Mila avançà devers la imatge i va	romandre	un moment contemplant-la. Damunt la taula, com en un altar, treballada en
de nou, aterrida. Ella hauria volgut dir-li: "Per què no podia	romandre	més temps sense saber res de tu, perquè lluny de tu em moria..." Però la
tampoc no insistirien molt davant la porta. I si insistien... Va	romandre	així, amb la mirada perduda en el buit, sense sentiment, sense dolor i
ficar-se a plorar amb el cap enfonsat sobre el pit. Manuel del Santo va	romandre	en silenci, sense ànim de consolar-la, sense trobar paraules per dir.
padrí acudí també corrent. Ell, Joan del Santo, s'havia assegut a fora, i	romania	immòbil, embolcallat en un silenci ombrívol. El padrí, en veure Mila, no
de les faccions, amb els llavis ressecs i els ulls febrosos, angoixats.	Romania	mut contemplant-lo. En el seu fons no experimentava tristesa; tampoc
Tino Costa callava. Havia posat novament la mirada a la mà del difunt, i	romania	immòbil, una mica inclinat cap endavant, com si una mà invisible li
—Maleït borratxo! Li donà un cop de peu i s'allunyà. Tino Costa va	romandre	mig tombat, tal com havia quedat, sense moure's. Després volgué
ella, i obrir-li així els ulls a aquella veritat que fins aleshores havia	romàs	apagada a la seva ànima. Ell, segons el padrí, havia acabat per
mira. —No sé... Potser sí... —pronuncia ella de sobte, vaga, enigmàtica. I	roman	de nou absorta en un pensament llunyà, i no se sap si contesta la
I poder córrer devers ell, com boja, cridant, i llançar-se-li als braços i	romandre	-hi per sempre, i que ningú la hi pogués ja arrencar! Si Déu ho fes! Déu
parlar-li, l'he de buscar!" Mila surt ara més sovint a la finestra i hi	roman	més llargues estones, amb la mirada al camí; puja a les altures, surt amb
ca fidel, en silenci. Llavors la noieta podia veure com la seva mestressa	romania	llargues estones abstreta, mirant al lluny, seguint amb els ulls la cinta
mirant al lluny, seguint amb els ulls la cinta del camí. A voltes	roman	així tanta estona que Anselma s'esvera; aleshores la crida baix, amb
amb aquesta naturalitat que li crispa els nervis, que l'exaspera. I ell	roman	un instant mirant-la, i a la fi acaba per anar-se'n, murmurant no es

Pàgina 1 (de 137)

50 següents